dimecres, 11 de maig de 2011

Passant l'estona


La temporada es va acabant i sembla que aquesta vegada no ens tocarà patir però tampoc passarem l'emoció d’estar en el play off, reconec que a començaments de temporada hagués signat a ulls clucs ser on som però no vaig poder evitar il•lusionar-me quan tot semblava que ens podríem enganxar als primers vagons de la classificació.

En aquests moments el que em pren més temps és mirar quins equips poden baixar de primera, quins baixaran de la nostra categoria a segona b, entre els que desitjo de tot cor baixi el Nàstic  i quins equips pujaran provinents de la categoria inferior, tant de bo almenys pugi un històric com el Sabadell i podem visitar de bell nou la Nova Creu Alta, d’altra banda sento molta pena la situació que travessa la Unió Esportiva Lleida i els fantàstics aficionats de la Terra Ferma.

La vida a la part alta del gol nord transcorre força ensopida aquesta temporada i la nostra petita penya ha anat perdent pistonada fins el punt que en alguns partits només hem sigut dos o tres, si bé darrerament la cosa torna a repuntar.
Ocupem els nostres llocs mentre sona el nou himne “hippiesc” del Club, mentre el monstre deforme que tenim per mascota dona la mà als nens que no li tenen por i mentre centenars de persones que han accedit a l’estadi amb invitacions es dediquen a jugar amb el mòbil o fer qualssevol cosa menys mirar el partit, com a mínim el grup de senegalesos que van venir el dia del Rayo feien percussió amb dignitat i no com un altre grupet de “tamborilaires” sortosament afincats ara al gol sud pel descans auditiu i els evidents beneficis de la salut mental de la gent del gol nord.

Poquíssim ambient al gol nord, un grupet de quatre o cinc nanos animosos amb una bandera amb la creu de Sant Jordi, un altre grupet format per les engrunes del que queda de supporters nord amb la bandera de la ciutat (almenys aquests són els originals, els futboleros, els que van formar el grup fa 6 anys i gent com cal) i poca cosa més... és el que hi ha i per això cal recórrer a concursos d’animació per instituts i coses semblants, normalment l’animació surt de les graderies i els grups d’aficionats negocien amb el club, és ben rar que aquí les coses es facin al revés però està clar de cap manera es pot criticar la directiva que tenim quan cal valorar per damunt de tot l’esforç que porten duent a terme, així com l’esforç que duen a terme els jugadors i tècnics del Club als que en nom propi i en el de la nostre penya vull felicitar i què collons... que per això i per moltes altres coses segueix valent la pena pujar a Montilivi cada 15 dies!

Visca el Girona!