Evolució de l'escut i l'equipació del Girona FC

Probablement us hagi sobtat l'equipació que vam lluir contra el Córdoba, personalment al fet que és la que més m'agrada, cal afegir-hi que va ser l'equipació original de 1930: Samarreta a franges blanc-i-vermelles, pantalons negres, mitjons negres.

Equipacions de 1930 a l'actualitat:

Escut del 1930 a l'actualitat:

Font:  lafutbolteca.com

Visca el Girona FC i força Atlètic Club de Banyoles!

Davant l'absurd de jugar el divendres en horari d'after hours, reivindiquem també el futbol més genuí i popular deslligat d'interessos comercials i centrat en els autèntics valors de l'esport. Desde el nostre petit grup una abraçada ben forta a la gent de l'Atlètic presents ahir a Montilivi i a la gent scooterista de Banyoles i Porqueres.

Som-hi Girona!

Us deixo dos links interessants:

Atlètic Club de Banyoles:
http://www.atletic.cat/

Cervesa Atlètica:
http://www.primaveradigital.com/atletic/atletica/

Futbol i dibuix

Així interpretava a principis dels noranta el món del futbol en Ferran Casellas, artista gràfic baix empordanès actualment resident a Olot.

Aquest dibuix està fet amb bolígraf a les estones mortes que li quedaven al restaurant de Palamós on treballava aleshores. Personalment tot i el vis sinistre del dibuix el trobo molt bonic a part que sempre és més agraït veure obres de temàtica que t'interessen que el típic piló de pomes i la gerra d'aigua al damunt d'una taula, ho sento pel comentari bàrbar però les natures mortes em semblen ridícules.

futbolín 6!

La cosa continua anant de jocs, concretament d’un dels grans invents que tantes “campanes” ha amenitzat: el FUTBOLÍN i que de la mateixa manera que un altre gran i nostrat clàssic com és el “chupa chups” consisteix en enfilar algun element amb un pal, en aquest cas jugadors de futbol.

Segons els historiadors, el futbolín es va inventar a finals del segle XIX però es desconeix si va ser a França o a Alemanya, en tot cas es tractaria d’una modalitat de futbolín concreta en que els jugadors tenen les dues cames juntes, és a dir que la figura acaba com un pal, mentre que el futbolín que tots tenim al cap i en que els jugadors tenen les dues cames separades seria un invent molt més proper, concretament d’un senyor gallec que es deia Alexandre Fisterra amb col•laboració amb un fuster basc que es deia Francisco Xavier Altuna. El van inventar i construir durant la guerra civil i el van patentar l’any 1937, malauradament es van exiliar fugint de la repressió franquista i en la fugida van perdre els papers amb les especificacions tècniques originals. El Sr. Alexandre Fisterra, va acabar exiliant-se a l’Amèrica del Sud i des de allà el seu invent es va expandir per tot el continent i per Europa, tant fou així que quan finalment va tornar a Espanya als anys seixanta hi havia futbolins a quasi tots els bars de l’estat, això fou possible en gran mesura atès a que alguns empresaris valencians es van dedicar a construir milers de taules de futbolín.

La proposta d’avui però s’allunya del format i dimensions del futbolín tradicional i presenta aquesta icona de la diversió en un format reduït que podríem anomenar de futbol 6 en la seva varitetat “d’una cama”, el que més m’ha cridat l’atenció és que a diferència del que és usual el porter no juga sol sinó que està flanquejat per un defensor a banda i banda, malgrat vaig trobar aquesta joia a una botiga de parament de la llar vaig poder comprovar que és lo suficientment robust com per aguantar estrebades i cops de canell enèrgics, finalment i en lo referent a la meva obsessió pels equipaments he d’admetre que si bé l’equipament de samarreta vermella i pantalons negres l’he vist a més d’una esquadra com ara el Mallorca, l’equipament amb samarreta blau fosc i pantalons amb mitjons grocs ara mateix no em sona haver-los vist a cap equip...en fi, la qüestió es passar una bona estona jugant i divertir-se una mica més que a Montilivi tot i que estic convençut que tard o d’hora encetarem una ratxa de bon joc i resultats propicis, si a més això coincidís amb l’enfonsament a la classificació del nàstic la felicitat ja seria absoluta!



Malgrat tot aquest joc té algunes mancances i és que a diferència de la realitat no es poden fer canvis al minut 92...

SOM-HI GIRONA!

Futbol en petit

Avui un clàssic dels jocs de taula dedicat a l’esport entorn el qual gira la nostra manera d’entendre el món: el futbol. Als que ja tingueu una edat i vau ser nens entre els finals dels setanta i principis dels vuitanta, probablement de petits els Reis o el Tió us havien portat alguna una capsa de Subbuteo. A Espanya el Subbuteo el va distribuir la casa Borrás (els mateixos de Magia Borrás...) i consistia en una capsa que contenia 2 equips de futbol (10 jugadors i un porter), 2 porteries, 2 pilotes i una espècies de “tapete” de color verd que era el terrenys de joc. La dinàmica del joc era tan senzilla o tan complicada com el futbol mateix, calia fer una tàctica, una estructura de joc i després anar fent passis entre els jugadors fins poder xutar a porteria i marcar gol tot evitant que l’altre jugador podés parar el xut amb el porter, ja que aquest es podia moure d’un costat a l’altre de la porteria mitjançant una vara de plàstic que tenia enganxada a la base.

És un joc amb força història, el va inventar el Sr. Peter A Adolph l’any 1947 a Anglaterra i en un primer moment tot i que els jugadors ja tenien la típica base còncava per empènyer la pilota eren de cartró i plans, més endavant ja foren amb tres dimensions tal i com són en l’actualitat. Les primeres edicions es servien per correu però als anys setanta va esclatar la febre del Subbuteo i es va distribuir per mig món, actualment a part de la casa Subbuteo també fabriquen kits de futbol de taula altres marques com: Total soccer zeügo, Profibase i Astrobase.

Aquest joc es coneix amb el nom genèric de futbol de taula, si bé la pràctica de totalitat de la gent l’anomena Subbuteo per ser la primera marca que el va comercialitzar. Curiosament Subbuteo també va comercialitzar jocs de cricket, rugby, carreres i fins i tot de pesca!

A la imatge podeu veure l’aspecte que tenia la capsa tal i com es venia a Espanya a principis dels vuitanta i les peces del joc. Recordo que ja aleshores, hi havia la possibilitat de comprar un equip sol i després de tres setmanes d’espera vaig poder recollir a una botiga de joguines de la Rambla de Girona que ja no existeix, l’equip de Subbuteo del Barça, el d’en Simonsen, Quini i companyia.

Actualment el futbol de taula (Subbuteo) compta amb molts seguidors i fins i tot es celebren campionats, us deixo dos enllaços per si us interessa el tema:

http://www.futboldetaula.net/
http://www.peter-upton.co.uk/sub1.htm

Som-hi Girona collons! Ara més que mai!

Corrent en pilotes!

Un altre gran clàssic del món del futbol i del que dissortadament encara no hem gaudit a Montilivi és l’streaking o el que és el mateix, córrer en pilotes pel terreny de joc mentre s’està disputant un matx.

Dic dissortadament, no pel fet de veure un home amb el nap enlaire, sinó pel fantàstic espectacle que suposa veure com els “segurates” gamben per atrapar-lo i sobretot pel placatge final en el que perseguidors i perseguit rodolen plegats per la gespa i a vegades a algú li toca menjar-se un plàtan sense haver demanat postres...

El primer cas documentat d’streaking va ser el juliol de 1955 a Anglaterra, quan van detenir a un home corrent despullat entre dos poblets propers a Londres i aquest va manifestar que ho havia fet per una jugesca.

Un cop més veiem com Anglaterra és el bressol de les més exquisides tradicions i alhora de les més esbojarrades i és als països anglosaxons on aquesta “tradició” es troba més consolidada i on té en els espectacles esportius una major difusió.

En lo referent al terme, procedeix de l’anglès (to streak) que significa córrer a tota velocitat i d’aquí en van derivar les paraules: streaker (qui fa l’acció) i streaking (el nom de l’acció), el terme però no es va estendre i conèixer sota aquest nom fins l’any 1973, en el que la premsa ho va popularitzar.

Des d’aquí llancem el repte a la Directiva del Girona que el Mercedes el regalin a la primera persona que creui el camp en pilota picada sense ser placat per cap “segurata”, sens dubte donaria molta més projecció al Club a nivell dels medis que el trist sistema del sorteig de butlletes!

birra, streaking i Girona FC!

Crònica negra del futbol

Un cop finalitzat el Mundial de Futbol, la sang comença a bullir esperant que la lliga Espanyola torni a començar i que el nostre Girona torni a saltar a la gespa del vell Montilivi.

Per anar fent boca estic preparant una sèrie de documents sobre els pitjors desastres que han succeït en camps de futbol.

De fet els pitjors de tots han estat sempre a l’Àfrica però a Europa i a Sud Amèrica els incidents amb víctimes han estat recurrents en els darrers cent anys.

Començo la sèrie amb els incidents que varen succeir a Ibrox Park, Glasgow. De fet varen ser dos accidents, el primer es remunta al 1902, on les seleccions de Escòcia i Anglaterra jugaven un partit de la British Home Championship. Una de les grades de Ibrox va cedir i varen morir 25 persones i moltes altres varen resultar ferides.

Però el segon accident a Ibrox va catapultar el club protestant de la ciutat de Glasgow a les primeres pàgines de la premsa mundial. Ens remuntem al 2 de gener del 1971, on es juga un altre esperat Old firm de la ciutat, partit de tornada dels tres que es juguen cada temporada, minut 89 de partit i els seguidors dels Rangers comencen a abandonar el camp en veure que la manca de gols no farà canviar el marcador, i el millor que es pot fer es anar cap a casa i sopar d’hora. Però va ser en el minut 89 quan la gent començava a marxar que el Celtic marca el 0-1 i possiblement el gol de la victòria davant els eterns rivals de la ciutat.

La gent marxa, ensopida i trista fins que un minut més tard Colin Stein marca pel Rangers i empata el partit. Va ser el moment clau de la tragèdia, el pitjor gol de la història dels Rangers. La cridòria que va seguir al gol va fer que la gent que ja era fora , i els que estaven marxant, giressin cua i tornessin a entrar a corre cuita a l’estadi per poder celebrar el gol i fer mofa als seguidors del Celtic. La força de la gent va ser massa, les boques d’entrada al cap no eren el suficientment amples per engolir la gentada que a corre cuita va intentar entrar de nou, 65 persones varen moris esclafades pels seus propis companys de club, entre elles molts nens , morts per asfixia

Quina va ser la conseqüència de la tragèdia ? Willie Waddell, president del Rangers va marxar a Dortmund per inspeccionar el camp del Borussia i copiar les mesures de seguretat que varen portara Rangers i a Ibrox a ser considerat un camp 5 estels.

Per altra part mai més es varen veure espectadors drets a Ibrox.

Jordi F.

Girona desde l'àngel de la Catedral

Impressionants vistes de la ciutat desde l'àngel del campanar de la Catedral: El barri vell i Sant Feliu, preses la calurosa tarda del 8 de juliol del 2010. 

Som i serem catalans, gironins i del Girona FC!

Art urbà futbolero: MARADONA

Bonica obra d'art feta amb una plantilla i spray al carrer Santa Eugènia de Girona molt a prop de la benzinera.

D10S !

El primer grup "radical" del Girona FC

La pràctica totalitat d’equips de futbol tenen o han tingut a les seves graderies grups organitzats de caràcter radical, es tracta de grups de gent jove que senten una passió visceral pels colors del seu club i que no dubten en enfrontar-se als seguidors radicals d’altres clubs o a crear aldarulls en casos de polèmiques arbitrals o un mal resultat de l’equip. Sovint a l’amor pels colors hi cal afegir l’adscripció a plantejaments polítics radicals (siguin del color que siguin) i un sentit de la territorialitat molt acusat en el que la mera exhibició o ostentació d’emblemes de l’equip visitant justifica una agressió. Amb el pas dels anys la majoria de la gent posa seny, veu les coses d’una altra manera, s’adona que les persones es jutgen per com són i no pel que pensen o simplement es cansa de militar en aquests grups (xicotes, estudis, feina...), malgrat tot hi ha qui fa de la pertinença a un grup radical una forma de vida i això sempre ho respectarem.

El Girona ha tingut diversos grups radicals d’ideologia diferent però suposo que al capdavall tots amb l’objectiu de recolzar l’equip, defensar a garrotades els colors blanc-i-vermells, les pròpies idees i els companys del grup.

Si vam dedicar un post a la primera penya del Girona FC, els Neurastènics de Can Montaña, també en volem dedicar un al primer grup “radical” del Girona FC, escric radical entre cometes perquè veient altres grups radicals, tinguent present que érem unes criatures, recordant les tonteries que vam fer i el fet que el grup a diferència del que va passar a Palamós (amb la mítica i encara viva Penya Sport) i Figueres (Front Figueres) no s’arribés a consolidar, més aviat queda tot com una anècdota sense més importància que la de la simple curiositat.

El primer grup radical del Girona FC va ser l’Eskamot Girona, format per uns nou membres que no passàvem dels setze anys d’edat, en el meu cas el fet d’estiuejar a Palamós i anar cada dia a comprar el diari al quiosc d’un membre de la Penya Sport, juntament amb les visites al Gol Sud del Camp Nou, van fer que un grup de joves ens plantegéssim crear un grup radical blanc-i-vermell que es va batejar amb el nom d’Eskamot Girona, el lloc de reunió era la sala de billar i ping pong que hi havia sota el camp, la ideologia política es reduïa a donar suport a la lluita armada de Terra Lliure (que encara existia) i les accions simplement en rebentar mobiliari urbà amb unes botes Doc Marteens de punta de ferro, especialment apreciades eren el model “rangers” amb puntera de ferro reforçada amb cuir. La temporada 1989-1990 el grup es presenta a Montilivi a mitja temporada i s’hi queda fins al final de la mateixa. El grup es caracteritza pel seu independentisme extrem i desorganitzat (els anomenats en aquella època “parrills” o independentistes autònoms no adscrits al MDT ni a cap organització), de fet a falta d’enemics a la ciutat s’atacaven d’altres col·lectius independentistes que rebutjaven la lluita armada per considerar-los traïdors i tous. Acabada la temporada 89-90, el setembre de 1990 el grup participa activament al incidents de la Diada cremant contenidors, rebentant tot el que es podia i llençant pedres i ampolles a la policia, òbviament el tema va acabar en alguna detenció sense més trascendència per ser menors, en una bronca descomunal a casa, càstigs i en la dissolució del grup, que dos anys més tard es tornaria a formar liderat pels germans petits dels membres del grup original, això seria la temporada 1991-1992, aquesta vegada en un nombre proper a la vintena, amb una mitjana d’edat de també quinze o setze anys i format íntegrament caps rapats. En aquesta època es fan els carnets, es recupera la pancarta original del grup i es participa al butlletí del Girona FC, una vegada més l’escàs nombre de membres i la participació en baralles i actes vandàlics juntament amb la falta de relleu van fer desaparèixer definitivament el grup.

Com que no trobo per casa, la foto que ens vam fer a Montilivi, us deixo amb unes fotos amb els nostres amics del Front Figueres a l’estadi de Vilatenim, amb una còpia escanejada dels carnets fets la temporada 91-92 i amb una foto de la pancarta original del grup que hem recuperat recentment després de 20 anys!

Salut, futbol i BON ROTLLO!

Part davantera del carnet usat la temporada 91-92.

Part posterior del carnet, amb les dades i es continuaven fent servir les bombes com emblema del grup i de suport a Terra Lliure.

Pancarta original del grup, temporada 1989-90

Natxo M i F. Cañas, una excel·lent persona i gran seguidor del Girona que ens va deixar fa uns anys. Descansi en Pau.

Jordi B. Qui us ecriu (el que riu amb cara de lluç).

Xavier M i Santi M (Els petits, aquí devien tenir 13 0 14 anys).

Marc M (el heavy) i Lluís S.

Anoracs, bombers, tirants i cintes al cap, així eren les grades a finals dels 80 principis dels 90.

Els homes que no entenien les dones...

Felicitem a la directiva per la iniciativa de vendre les entrades a preus populars. És claríssim que quan hi ha partit el diumenge a la tarda l’estadi presenta una molt bona entrada i si a més les entrades són a preus populars encara millor. Hi havia moltes persones que aprofitant els descompte pels tickets van convidar a familiars i amics a apropar-se a Montilivi havent dinat, no és rar donçs que es respirés un gran ambient de futbol i que això es traduís en la segona victòria consecutiva de la temporada.

Just sota on ens posem vam captar la curiosa estampa que reproduïm al peu del text, la noia rossa va estar tot el partit llegint tranquil·lament mentre el seu xicot estava fet un sac de nervis, després resulta que som nosaltres que no les sabem entendre... (tot sigui dit en to d'humor!)

Sankt Pauli, un club atípic.

En tot Europa hi ha tres classes d’equips, els rics i els poderosos, els altres i el Sankt Pauli. Molts us podreu preguntar el per que d’aquesta diferenciació. És molt senzill, el St Pauli va néixer, va ser i sempre serà un equip d’un barri, un equip especial i un equip que no vol el que els altres volen, ser els millors.

Com es pot definir un equip que al començament de cada partir sona el Hell Bells de AC/DC, o que en cada gol que marca el club sona la Song 2 de Blur, donçs per que es va triar per unanimitat i ho varen triar els fans i socis del Club.

Creieu que estem parlant d’un club normal? Ja us ho podeu treure del cap, ni el club ni els fans son d’aquest planeta, són millors, són el que la resta somiaria.

Recapitulem i anem per feina. El club neix en el Barri de Sankt Pauli d’ Hamburg, un dels pitjors llocs del Nord d’Alemanya, degut a la incansable presència de vaixells que atracaven al port de la ciutat. Tots els mariners anaven al barri portuari de Saint Pauli, on la manca total de normes el va fer, primerament un lloc del tot perillós per passar a ser un lloc privilegiat dintre del que era el ferri i dret status de l’Alemanya Federal. No ens equivocarem si diem que l’equip de futbol del Barri, denota el mateix que el seu lloc d’origen. No passa de ser un equip mediocre, el qual solament ha estat set cops a la màxima categoria del futbol alemany i les seves estades a l`elit no han estat massa reeixides. La seva samarreta és de color Marró, havíeu escoltat mai un equip que la seva samarreta fos de color marró ? Cosa que un cop més ja el fa a part de la resta de Clubs. Com tots els Club d’Europa a començaments dels 90 el Club va passar al professionalisme més directe i va estar a punt de desaparèixer, va ser una reconversió animal, que solament amb les aportacions dels socis i simpatitzants varen aconseguir que el club no desaparegués.

Però ens equivocaríem si ens penséssim que el Saint Pauli és adorat per ser un club farcit de copes i de lligues . Si el club és conegut, és per la seva massa social. Us podeu imaginar estant jugant a tercera i que el camp s’ompli amb 15.000 persones? Això és el que passa al Millerntor-Stadion, on el color del ciment es veu al final del partit i no com a camps de primera o segona en qualsevol lliga d’Europa. La seva primera estada a la primera divisió del futbol alemany es va esdevenir cap als anys 77/79, en plena època punk, el que va ser un dels seus trets distintius, ja que punks i ocupes de tot Europa passaven estades a Alemanya i una de les parades obligades era la visita del barri de Saint Pauli i parada obligatòria era l’estadi de futbol.

En aquest club el component polític és molt accentuat i marcadament d’esquerra, de fet hi ha seguidors que ho són més per la identificació amb aquestes idees que per motius estrictament “futboleros”,va ser el primer club del món que es va declarar antifeixista, antisexista i anti capitalista, tot a voluntat de la massa social, el camp s’omple de banderes pirates (la calavera de Jolly Roger) per defensar els seus ideals llibertaris en contra dels membres i afeccionats radicals d’extrema dreta i especialment de grups radicals de l’Hamburg. L’Hamburg seria el contrapunt polític dels aficionats del Sankt Pauli, si bé la majoria d’aficionats de l’Hamburg són simples seguidors de l’equip, les faccions més extremes són marcadament de dretes i això fa que l’enrenou entre grups d’ambdós equips estigui servit per causes del tot alienes a l'esport.

Tant és l’esperit llibertari i alternatiu del Sankt Pauli que fins i tot el president del club, es va declarar obertament homosexual i possiblement amb el seu club germà el Celtic de Glasgow, siguin els clubs que més dones porten a les grades.

El barri és diferent i la gent s’hi sent diferent, un cop el Cantant de Sisters of Mercy va dir que “era a l’únic lloc on mai tocarien perquè no eren dignes de tocar en un lloc on la gent era gent”.

Amb aquesta diferència i amb aquest alternativisme el club i el barri es varen declarar República Independent de Sankt Pauli, per aquest motiu el club va ser l’amfitrió de la alternativa FIFI WILD CUP, on petits estats sense reconeixement o amb poca possibilitat de ser en grans aconteixements esportius, lluiten entre elles, tals com Zanzíbar, Xipre, Tibet i altres “superpotències” futbolístiques. El Saint Pauli va lluir el seu escut defensant la seva recentment creada nacionalitat.

Alguns estudis han xifrat en 11.000.000 de seguidors del club arreu d’ Alemanya i siguent un equip de categories inferiors, un club no consolidat a la Bundeslliga és una xifra impressionant.

Per Jordi F

El marcador Dardo i Recomanació per la Diada de Catalunya

Al darrer post, un comentari anònim feia referència al marcador DARDO, la veritat és que un cop en marxa la reconstrucció de la grada preferent i del canvi de gespa a Montilivi ara tots els aficionats sospirem per tindre un marcador simultani com deu mana per saber els resultats i veure les repeticions de les jugades.

Anys enrere però a Girona, com quasi tots camps de primera i segona, ja disposava d’un marcador simultani “última generació” de l’època, el MARCADOR SIMULTANEO DARDO

Aquest invent importat de l’argentina permetia mitjançant unes claus conèixer al moment els resultats de la jornada, abans tots els partits es jugaven els diumenges a la mateixa hora. En la seva primera versió les lletres del abecedari servien per determinar els partits de cada jornada, per exemple Atletic – Barça tenia la lletra L, Las Palmas-Madrid la lletra F etc… Prèviament, l’aficionat obtenia les claus comprant el diari esportiu Dicen i per saber el resultat consultava aquest estrany marcador ple de lletres situat normalment a la part més alta dels estadis, des de allà, una persona pendent del telèfon cantava els resultats a un altra que ràpidament substituïa els 0-0 inicials pels gols de cada partit.

L’èxit de l’iniciativa va ser total, i a partir de la temporada 55/56 l’empresa Dardo va veure clar on estava el verdader negoci: Substituir les claus alfabètiques per publicitat. D’aquesta manera el negoci de l'empresa Dardo es va convertir en una autèntica mina d’or i les marques comercials feien cua i oferien milions per ser una de les 8 marques escollides.

A Girona, a l’estadi de Montilivi el marcador Dardo es va situar just a sobre de la visera del bar, i la gent obtenia les claus del diari Los Sitios, l’actual Diari de Girona.

Primerament la popularització dels transistors i posteriorment els marcadors electrònics i videomarcadors en els grans estadis van deixar obsolet aquesta genial i revolucionària iniciativa del marcador Dardo.

Per Toni C.

D’altra banda si el dia de Sant Jordi recomanàvem una lectura, per la Diada la recomanació serà “gastronòmica”, es tracta i coincidint amb les acaballes de les Festes del Tura d’Olot de proposar-vos per la sobretaula de la Diada un beuratge tan nostrat com és la Ratafia.

La Ratafia catalana s’elabora amb nous tendres verdes i herbes, diuen que el millor moment per collir les nous és a finals de juny i les herbes la nit de Sant Joan. Aquests ingredients es maceren en aiguardent i finalment s’hi afegeix una mica de sucre, el resultat és un licor exquisit amb una gradació d’entre 22 i 35 graus.

Pels qui no tingueu la sort de tenir alguna àvia a Santa Coloma de Farners, Besalú o Olot que us la prepari artesanal, la Penya Curta recomana a crits la Ratafia Russet, especialment en el seu envàs de 35 cl que permet ser entrat discretament a Montilivi, en cas que no tingueu cara de bons nens es recomana demanar a un familiar d’edat avançada que us entri l’ampolla i un cop dins el gol la podeu recuperar amb tota comoditat.

Heu de tenir present però que el consum begudes alcohòliques només és permès a Tribuna (i m’abstinc de fer comentaris...) per aquest motiu recomanem vivament per minimitzar riscos que només es trafiqui amb Ratafia durant els primers mesos de l’any on pràcticament és impossible sobreviure al fred de Montilivi. Finalment la Penya Curta advoca pel consum responsable de begudes alcohòliques siguent aquesta norma un consell genèric ignorat pels propis membres de la Penya.

Espero que disfruteu aquest post i la Diada amb un gotet de Ratafia i cridant ben fort: VISCA LA DIADA, SOM-HI GIRONA!

Per Jordi B.

Futbol, una passió tan antiga com l'home

“Pertanyo a l’era de dues drogues dures, el futbol i l’alcohol, però així com l’alcohol continua sent el que era, el futbol ha perdut la lògica inicial que el va acompanyar fins els anys setanta i cada cop s’assembla més a la condició de droga de disseny”.

Manuel Vázquez Montalbán
Fútbol. Una religión en busca de un Dios.

Com Manuel Vázquez Montalbán em considero un addicte al futbol i en part comparteixo cert desencís amb els plantejaments mercantilistes d’aquest esport avui en dia. Probablement no hi ha cap esport que aixequi un nivell de passió i fanatisme comparable, no entraré en les possibles causes que ho provoquen però sí és curiós que aquest esport, si bé no tal i com el coneixem avui en dia, s’ha practicat des de l’antiguitat remota per totes les cultures i arreu del planeta terra.

Us voldria explicar la història dels antecedents del futbol modern, entenc que la fundació del Sheffield FC (Anglaterra) l’any 1855 i del Forest FC (Anglaterra) quatre anys més tard, ambdós pioners del futbol britànic i la posterior assumpció de les Regles de Cambridge l’any 1863, van dotar aquest esport d’un reglament uniforme pràcticament idèntic al d’avui en dia i per tant ja estaríem parlant del futbol modern.

M’interessa la història dels jocs de pilota més antics i en certa manera precursors del futbol modern, no em vull estendre innecessariament, només quatre pinzellades de cada modalitat en ordre cronològic.

Els xinesos i el Tsu Chu:
Es tracta d’un joc de pilota que formava part de l’entrenament militar i del que es té constància fefaent de la seva pràctica des de l’any 255 abans de Crist, si bé alguns llibres d’història diuen que ja es practicava 5000 abans de Crist. La traducció literal de Tsu Chu, és: colpejar la pilota amb els peus (semblant al terme castellà balompié). Més o menys es tractava de fer passar la pilota per un cèrcol com el d’una anella de basquet però clavat a terra a mode de porteria, no és d’estranyar donçs que atès el grau de perícia del millors jugadors, aquest fossin considerats artistes. Hi va haver emperadors com en Wudi de la Dinastia Han (156-87 abans de Crist) que celebraven les seves victòries militar convocant partits de Tsu Chu.


Els japonesos i el Kemari:
Tot i que aquest joc es va començar a practicar uns anys més tard, hi ha proves documentals d’un enfrontament entre xinesos i japonesos l’any 50, en el que podem considerar el primer partit internacional. El Kemari el jugaven de 2 a 12 jugadors per equip i no era exactament una competició esportiva sino que més aviat tenia un caire cerimonial, quan es rebia la pilota s’havia de cridar “ariyaa” i repetir el crit cada cop que es tocava fins la darrera passada en que s’havia de cridar “ari!”. El terreny de joc es deia “kikutsubo” i es delimitava aprofitant els arbres que hi havia. Diuen que el gran explorador Marco Polo (1254-1324 abans de Crist), va ser qui els va copiar el joc i el va dur a Europa.
Els grecs i l’Episkyro:
Aquest joc ja es practicava l’any 800 abans de Crist. Aquest joc s’assemblava al futbol modern en que els equips eren de 12 jugadors i en les dimensions del terreny de joc, però el fet que es podés tocar la pilota amb les mans l’apropa més al rugby que estricament al futbol.

Els romans i el Harpastrum:
Data de l’any 146 abans de Crist i estaca basat en l’episkyro dels grecs, es jugava amb una pilota de pell de dimensions reduïdes i el fet que es podés jugar amb les mans i que els equips podessin arribar a tenir centenars de jugadors amb el conseqüent ball de bastons va fer que la seva pràctica s’emprés com ensinistrament militar. Els romans es dedicaven a fer partidets per tots el llocs que conquerien i es creu que així és com van estendre el “futbol” arreu d’Europa.Us imagineu jugar vestit de manaia?

Els indis americans i el Pasuckuakohowog (quins ous el nom!):
Aquesta variant era extremadament violenta, el equips aplegaven fins a 500 jugadors per banda i estava permès estomacar-se independenment de tenir o no la pilota, de fet sovint hi havia abandonament per trencament i fractura d’ossos i altres ferides de consideració. No és estrany que per la naturalesa ultra violenta del joc els dos bàndols es pintessin la cara amb pintures de guerra, els partits podien durar hores i es tractava de dur la pilota al final del camp dels rivals. Més que un precedent del futbol, em sembla un precedent de les batalles de hooligans però el curiós de tot és que un cop acabava el partit es feia un dinar de germanor.

Els esquimals i el Aqsaqtuk:
Literalment significa “futbol sobre gel” i era practicat per la tribu dels inuit, la pilota era un cap de morsa però contrariment al Pasuckuakohowog es tractava d’un joc místic i simplement calia xutar la “pilota” més enllà de la línia que delimitava el camp de l’adversari.

Els asteques i el Tlachtli:
Per alguns historiadors és encara més antic que el Tsu Chu però no en tenim evidències fefaents fins l’any 500 abans de Crist. Era més aviat una barreja de basket, volley i futbol però no es podien fer servir les mans per tocar la pilota. La pilota tenia un significat “màgic” i la identificaven amb el sol, l’astre al voltant del qual girava la seva religió i cultura. Es tractava de portar la pilota d’un camp a l’altre sense que toqués a terra. Lo cardat era predre el partit atès que l’equip perdedor era sacrificat al complert en honor al déus.

Els italians i el Calcio:
Hereu directe del Harpastrum romà, el primer partit es juga el 17 de febrer de 1530 a la Piazza de la Santa Croce de Florència. Aquí trobem els primers precedents de les bandes musicals als estadis (que personalment detesto) ja que al voltant del terreny de joc s’hi aplegaven músics per tocar. Era força semblant al rugby i extremadament violent, la pilota no podia restar quieta en cap moment. Al Vaticà, Papes com Climent VII, Leo IX o Urbà VII, eren aficionats a la seva pràctica, costa de creure però era així... qui no voldria fotre una bona estarracada a en Ratzinger?

Els francesos i La Soule:
També hereu directe del Harpastrum i curiosament només es jugava el diumenge (que n’aprenguin!). Es jugava d’un poble a un altre i cada equip tenia centenars de jugadors, es tractava també d’un joc força violent en el que s’aprofitava per arreglar a cops de puny assumptes pendents entre els contrincants alien al partit en sí...de fet degut al nivell de violència que es va arribar va ser prohibit per Felip V l’any 1319 i per Carles V l’any 1388 tot i que molts pobles hi van continuar jugant fent cas omís de la prohibició.

Espero que aquest tastet de jocs antics similars al futbol us hagi fet gràcia, més endavant la segona part amb el naixement del futbol modern, com no a Anglaterra.

Salut i visca el Girona FC! Ari!

El "Palco dels Sastres", els "pillos" del futbol

M’ha fet molta gràcia veure aquesta referència a la Llotja dels Sastres a l’edició d’avui del Diari de Girona.

Em va sobtar veure tantíssima gent a dalt del turonet, segons el diari s’hi van aplegar més de 100 “seguidors”.

És curiós que la segona pitjor entrada de la temporada a Montilivi coincideixi amb la segona millor “entrada” a la Llotja dels Sastres, la millor "entrada" de la temporada al "palco dels sastres" va ser concretament el dia del Saragossa i us reprodueixo una imatge impagable on es pot apreciar que no hi cap ni una agulla i a més hi havia aparcat el bus d’un conegut prostíbul de Girona.

El que potser no sap tothom és que el “Palco dels Sastres" existeix realment i era allí on els avis dels “pillos” ja podien veure els partits de franc, de fet hi ha un carrer que en porta el nom i fins i tot vaig fer una foto on s’aprecien les magnífiques vistes a l’antic estadi de Vistalegre.

És un camí que porta de Vista Alegre al barri de Les Pedreres i s'acaba on ara hi ha l'Hotel AC.
El que no he pogut trobar és perquè es va batejar amb el nom de “palco dels sastres” si algú ho sap que ho escrigui als comentaris ja que estem força encuriosits.

Molta gent s’empipa pels "seguidors" que s'apleguen al “Palco dels Sastres", jo us confesso que ara que la ciutat té aeroport, universitat, gent de tot arreu, d’aquí dos dies l’AVE, auditori... em fa certa gràcia que en algunes coses encara ens portem com un poble, al capdavall els “satres” no fan mal a ningú, fins i tot certa enveja quan alguna vegada no em notava els peus de fred al gol nord i veia els “sastres” amb un bon foc de llenya i un porró de vi...

El misteri de l'himne desaparegut...

Suposo que més d'un devíeu haver sentit aquest himne, es veu que ha desaparegut l'enregistrament o almenys sembla que el Club no en disposa de cap còpia.

Tenim la lletra i la partitura que ens van facilitar els amics de la Immortal, us reprodueixo la lletra perquè en tingueu constància.

Aquest himne m'agradava força i em faria il·lusió que tornessin a punxar-lo abans dels partits.