Recomanació de darrera hora per Sant Jordi

Us recomano un llibre que s'haurien de llegir certes persones que van als camps de futbol i també certes d'altres que els hi riuen les gracietes.

Futbol per la llibertat ens transporta al paper que aquest esport ha jugat en el combat per la llibertat dels pobles i contra el colonialisme, en la denúncia del feixisme i del racisme, o en la seva aportació a la lluita per les llibertats democràtiques i la justícia social. Tot amanit amb exemples concrets que evidencien que el futbol, no només no sempre ha estat l’opi del poble sinó que ha servit amb passió algunes de les moltes causes nobles i justes per les quals la humanitat ha combatut al llarg de la seva història.

XXVIè Premi d'Assaig Josep Vallverdú, 2010

Ramon Usall, lleidatà nascut a Barcelona el 1977, és doctor en història contemporània i llicenciat en sociologia. Actualment exerceix de professor a l’ensenyament secundari. Ha publicat Un món en blau i grana. El Barça d’Eric Castel (Pagès Editors, 2004), La tempestuosa mar blava (Onada Edicions, 2006) i la novel·la negra Tots els camins porten a Romania (Pagès Editors, 2008).

Bon Sant Jordi i Som-hi Girona (amb o sense play off i amb fugitius inclosos)!

Recomanació pel Dia de Sant Jordi

El suplement "Dilluns Esportiu" del Diari de Girona va publicar durant les temporades 2008/09 i 2009/10, coincidint amb el retorn del Girona a la Segona Divisió, 84 entrevistes a exjugadors històrics del club. El llibre "Testimonis en blanc-i-vermell" (CCG Edicions), que acaba de sortir a la venda amb el suport de la Diputació, recull totes aquestes vivències precisament pocs mesos després que el club de Montilivi hagi celebrat els seus 80 anys.

Joan Puig Curta i Ramon Espelt, dos dels exjugadors més veterans que formen part del recull d'entrevistes, asseguren que a Girona es van viure autèntiques escenes de bogeria a finals d'abril de 1956 per celebrar l'ascens a Segona aconseguit al camp de l'Arenas. En aquells moments el club tocava el cel, però l'alegria, com sol passar a casa del pobre, va durar poc. El descens a Tercera Divisió el 1959 va obrir un llarguíssim pelegrinatge pel desert que no es va acabar fins que el 15 de juny de 2008 un gol de Migue contra el Ceuta tornava l'equip blanc-i-vermell a la categoria de plata del futbol espanyol. Testimonis en blanc-i-vermell inclou entrevistes a exjugadors de totes les etapes que s'han viscut al club fins a mitjans de 2000: des d'aquells que van viure l'ascens de 1955, fins als qui en els primers anys de Montilivi van patir frustrants promocions d'ascens fallides, passant per l'època més dura a Regional Preferent a principis dels 80 o per la dolorosa experiència de Salamanca el juny de 1992, on es va escapar una oportunitat d'or per haver recuperat la Segona A molt abans. El llibre està editat per CCG Edicions, amb la col·laboració de la Diputació de Girona.

Des de l'agost de 2008, coincidint amb aquella històrica victòria del Girona al camp del Celta en el debut a la nova categoria (el primer protagonista va ser Pepe Pinto), fins el 21 de juny de 2010 (Pep Planas va tancar el recull), el suplement Dilluns Esportiu del Diari de Girona ha publicat una entrevista per número a un exjugador del club. En total se'n va fer 84, tantes com jornades a la Lliga Adelante ha disputat l'equip blanc-i-vermell en les dues darreres temporades. Aprofitant que aquest estiu el Girona ha celebrat el seu 80è aniversari, s'ha apostat per recopilar tot aquest material, convenientment revisat, en un llibre realitzat per tres dels periodistes de la secció d'esports del rotatiu, Marc Brugués, Jordi Roura i Marc Verdaguer. El volum inclou una entrevista inèdita a Narcís Julià, exjugador, exdirector esportiu i exentrenador del Girona, que la temporada passada va aconseguir salvar l'equip del descens a Segona B des de la banqueta i que ara treballa a la secretaria tècnica del FC Barcelona.

En les entrevistes hi ha lloc per a moltes anècdotes i records de més de mig segle de vivències relacionades amb el Girona FC, entre els estadis de Vista Alegre i Montilivi. Xavi Agustí, Josep Maria García Bancells El Zurdo, Nitus Granados, Isidre Sala, Benet Masferrer, Pepe Pinto, Pere Moy, Jordi Danés, Ferriol Danés, Emili Ymbert, Pau García Castany, Arseni Comas, Alfonso Abete i Jordi Molas són alguns dels exfutbolistes que aporten el seu testimoni. Tampoc hi falten exjugadors de fora de Girona de reconeguda solvència, com Paco Flores, Luis Costa, Pepe Tirado, Raúl Ruiz (ara comentarista de Canal +) o David Vega, ni esportistes més contemporanis com Delfí Geli, Albert Planagumà, Xavi Fabregó, Joan Sagué, Jordi Oliveras o Josep Soldevila, el porter que és recordat per un gol de porta a porta al camp del Vila-real en el play-off de 1992.

Feliç dia de Sant Jordi, Patró de Nostra Pàtria Catalana!

Victòria al camp, a la graderia i a la sala de premsa

Felicitem a l’equip per l’esperit de sacrifici i per lluitar fins el darrer alè. Felicitem els aficionats desplaçats (només un de la nostra penya) i la DIRECTIVA (sí, amb majúscules) per fer-ho possible. Felicitem el Sr. Raul Agné per oposar l’educació i la diginitat personal i del Club enfront la ignorància i el menysteniment d’aquells encegats per la supèrbia.

Sempre he pensat que la identificació amb un Club rau en causes que depassen les raons estrictament esportives com poden ser la identificació amb una ciutat o amb un determinat tarannà i per aquest motiu siguent el Girona un Club tant català com el que més i abanderat dels colors de la ciutat de Girona té l’obligació de transmentre també els valors dels gironins i l’estimació a la ciutat i a la llengua i cultura del país al que pertany, no podria ser d’altra manera si tenim l’orgull de portar la Senyera a l’escut del Girona FC.

Som-hi Girona!

Curry, la mascota del Girona FC!

Mai he estat massa partidari de les mascotes i menys encara de les típiques, ensucradament inspirades en la factoria Disney però la criatura que es va passejar el dissabte per l’estadi és probablement una de les mascotes més abominables que he vist en la meva vida.

El diumenge llegint la crònica del partit al 9 esportiu, em trobo amb un petit article sobre la presentació de la mascota que es va dur a terme als jardins propers a la Torre Carlemany de Girona. Es veu que la criatura en qüestió està inspirada en l’emperador Carlemany tot i que se l’ha batejada amb l’acrònim “Carmany” i atesa aquesta circumstància es va decidir presentar-la als peus de l’antic campanar romànic del segle XI que fa de contrafort a la magnífica nau gòtica de la Catedral de Girona.

Al costat de la criatura en qüestió el President del Club, l’Alcaldessa de la ciutat i com plat fort el Sr. Joaquim Nadal i el Bisbe Francesc Pardo, ambdues persones extraordinàriament cultes (i això ho dic seriosament) rivalitzant per verbalitzar el comentari intel•lectualment més enginyós sobre el monstre que tenien gesticulant ben a prop.

Els comentaris tenen conya, d’una banda l’ex batlle destacava com l’any 785 l’emperador Carlemany va foragitar els musulmans de Girona (el Sr. Anglada deu estar resant perquè torni en Carlemany) i d’altra banda el Bisbe Francesc Pardo explicava que amb aquesta mascota el Girona s’arrela als valors de les llavors d’Europa...jo el que vull és que em passi unes llavors del que deu fumar aquest home pel matí...

Es curiós que entre aquestes anàlisis històriques en les que il•lustres personatges teoritzen sobre el més profund sentit d’una mascota que va dibuixar un nen petit i que probablement només s’estava divertint, la única cosa que m’ha vingut al cap és l’extraordinària semblança d’en Carmany amb els triangles de curry del restaurant xinès Gran Muralla de Girona, no és conya, si aneu a menjar el menú teniu la possibilitat de demanar-los sense cost extra, es tracta d’uns triangles com de pasta fullada farcits de curry i que prèviament cal sucar a la salsa agripicant, són deliciosos.

Per aquest motiu no crec que m’acostumi a dir-li Carmany si no que l’anomenaré Curry... ara podeu escriure dient que sóc un malparit i un cabró per riure’m de la mascota que ha dibuixat un nen però és que no puc aguantar-me! Primer ens colen un himne amb una lletra que fa pixar de riure (mira al teu costat, ara ja som dos...) i ara arriba en Curry a Montilivi i per si fos poc damunt d’un cavall... és boníssim!!! malgrat tot un rum rum em diu per dintre que acabarem estimant en Curry perquè té quelcom entranyable.

Visca en Curry! Som-hi Girona!

Disneyland Girona FC parc temàtic!

El dissabte pujant a peu a Montilivi duia davant un senyor amb els dos fills petits, un nen i una nena, arribant a l’alçada del parking que dóna al gol nord, sento aquesta conversa:

Nena: Papa, com és que el camp és tan petit?

Pare: Perquè el Girona juga a segona divisió.

Nen: I per què el Girona juga a segona divisió?

Pare: Perquè a segona a divisió juguen els equips que no són gaire bons.

Nena: I els equips que no són bons juguen a camps petits?

Pare: Sí perquè com no juguen tant bé a la gent no li agrada anar-ho a veure...

Per curiositat em vaig quedar prop de la família però no vaig entendre gaire res més del que parlaven, a l’entrada de l’accés al gol nord, el pare es gira i em diu si vull una entrada,

Jo: No, moltes gràcies però sóc soci.

Pare: Ah... molt bé, és que en tenim de sobres i era per no llençar-la...

Als tres metres de passar l’accés el pare, el nen i la nena, s’aturen davant dues noies que repartien bufandes del Girona, jo també em poso a la fila per veure si en puc recollir una i afegir-la a la col•lecció de coses que tinc del Girona, apunten els nom dels nens a la llista i marxen les dues criatures i el pare amb una bufanda cadascú, quan arribo a la noia de la llista em diu que la bufanda és un regal pels nens i que no m’en pot donar cap, li responc que em sembla bé, li dono les gràcies i enfilo les escales cap al gol nord.

El camp presenta a primer cop d’ull un aspecte formidable, amb la grada de preferent atapeïda (i pensar en tot els temps que hi van haver matolls i després la lona...) però ràpidament m’adono que tot plegat és una il•lusió, els seients estan ocupats, això és cert però no hi ha ambient de futbol, centenars de nens fotent la tabarra acompanyats dels seus pares que parlen de l’excursió que faran el diumenge al matí amb mountain bike, prop de la nostra penya una quarantena de seguidors del Celta es fan sentir més que tota l’afició del Girona, la banda sonora de l’afició del Girona és una barreja de xisclets de nens i la tortura del grup de "percussió" del que personalment n’estic més que tip.

A la mitja part no puc ni demanar al bar de la gentada que hi ha i quan sento que comença el segon temps pujo corrents les escales per tornar a la part alta del gol nord sense ni haver pogut fer una cervesa (encara que siguin sense alcohol).

El partit acaba i mentre comento el matx amb la gent futbolera del gol nord i lamento que ens haguem tret la son de les orelles tan tard, sento com les riuades de nens marxen cridant i com els pares que els acompanyen comenten que a veure si tenen sort i els toca un opel corsa...

Estic totalment a favor que es convidin nens i entitats a l’estadi, sobretot de futbol base i equips de les comarques però aquesta dèria d’omplir l’estadi de forma indiscriminada no l’entenc, més de la meitat de la gent que hi havia a Montilivi no mirava ni el partit i el proper compromís que es disputi i s’hagin de pagar 25 euros per l’entrada tornarem a ser tres mil o menys...

Top 3 pel·lícules de futbol i "castanyes"

Com que ens ho demanat un lector del bloc i a més ja havíem rebut un parell de mails amb la mateixa demanda, m’he decidit a fer un podi de les tres millors pel•lícules d’aficionats radicals al futbol i dels tres millors llibres de la mateixa temàtica, per no fer un entrada que sigui massa llarga i feixuga primer parlarem dels films i en un altre post dels llibres.

Sigui dit per endavant que aquest classificació reflexa única i exclusivament el meu gust i que òbviament s’hi pot dissentir però penso honestament que són tres perles d’aquest subgènere fosc i temible que és la violència lligada al món del futbol, en cap cas hi ha pretensions cinèfiles sino que es tracta ras i curt de la meva opinió.

Per mantenir l’emoció ho farem del tercer al primer, encara que l’emoció és relativa per que el núm. 1 és per I.D. de la que ja hi ha una entrada al bloc i només penjaré l’enllaç.

Tercera millor pel•lícula: “Ultrà” (Itàlia 1990 – Director: Ricky Tognazzi).

El film tracta d’una secció dels ultras de la Roma, en el moment que un dels seus “capos” acaba la condemna i torna al camí més salvatge de l’afició al futbol. El protagonista, conegut com a Príncipe, reprèn el comandament de la seva brigada però moltes coses han canviat mentre ell era a la presó, la seva xicota ara surt amb en Red, el seu millor amic, i la seva banda ha perdut pistonada, per aquest motiu centra els seus esforços en tornar agrupar lo bo i millor del seu barri i recuperar la glòria de temps passats, cosa que pensa fer guanyant una baralla als ultras de la Juve, malauradament en Príncipe només se’n surt a mitges, aconsegueix enfrontar-se al grup rival però una cosa terrible succeirà durant la baralla.

El que més m’agrada d’aquesta pel•lícula és el rotllo “camorrista” del grup i que a més de ser ultres, no deixen de ser italians i homes, en consqüència  sempre tenen algun “piropo” a punt per quan es creuen amb una noia. Anoracs, bambes de bota alta, cintes al cap, samarrates sense màniga i navalles: Rotllo vuitantero a sac!

Segona millor pel•lícula: “The Firm” ( Anglaterra 1988 – Director: Alan Clarke).

Ens trobem a Anglaterra a principis dels 80, l’època daurada del hooliganisme a la pèrfida Albió. En Bexy (interpretat per Gary Oldman que fa un paperàs) és un empleat i pare de família seduït pel submón de la violència al futbol, comanda un grup petit però extremadament violent de seguidors del West Ham United i la seva fita és guanyar-se un reputació al món de les grades i formar un grup que aplegui les “firms” més violentes d’Anglaterra per donar suport a la selecció nacional. El seu camí només podia acabar en tragèdia però podríem dir que aconsegueix el seu objectiu.

The firm (1988)

L’any 2009, el director anglès Nick Love (fan del Millwall), ha fet un remake d’aquest telefilm que si bé no arriba ni a la sola de les sabates de l’original, té dos coses que sí criden poderosament l’atenció, en primer lloc el vestuari dels protagonistes: Fila, Sergio Tacchini... el bo i millor de les marques esportives de l’època i en segon lloc la banda sonora.

The firm ( Remake 2009)

Millor pel•lícula "I.D.".: Us deixo l’enllaç a l’entrada,

http://penyacurta.blogspot.com/2010/01/top-4-de-pellicules-de-futbol.html

Recomanació per les tardes que no hi ha futbol

Boníssima pel•lícula de temàtica “futbolera” altament recomanable per les tardes d’hivern quan no hi hagi futbol en directe. El film anglès dirigit per Ken Loach i estrenat l’any 2009 tracta de la vida d’un carter de Manchester fanàtic del Man United, l’Eric Bishop, que du una vida força ensopida i trista, separat i amb dos fills que n’hi fan una rere l’altre, sobretot un d’ells que és un peça i que en bona mesura provoca l’enrenou que es resol al final amb l’anomenada operació Cantona.

El millor de tot, a part del sentit de l’humor que impregna tot el film, són les aparicions del King Cantona i els talls amb els seus millors gols i les passades més espectaculars, hi ha també escenes memorables com una que surt tocant la trompeta, no us puc dir si en Cantona és bon o mal actor perquè en la pel•lícula s’interpreta a si mateix però sí que és un tipus que desprèn força i molt bon rotllo amb el que fa possible que l’Eric surti del pou en que es trobava.

La vida de Brian 2

Avui he passat pel video club i m’he endut una pel•lícula que m’ha cridat força l’atenció: “ La vida de Brian 2”.

En la meva bona fe he suposat que es tractava de la segona part del llargmetratge que va estrenar l’any 1979 la genial companyia anglesa Monthy Python. Creia que podria veure escenes d’humor delirant, sentir cançons tan divertides com “Always look on the bright side of the moon” i disfrutar de les interpretacions d’actors com en John Cleese i companyia... malauradament res més lluny de la realitat atès que l’actor no és el mateix, l’acció no transcorre a Galilea i la pel•lícula no té l’humor intel•ligent de la primera part sino que més aviat és un subproducte de força mal gust.

El Brian de la segona part té un aspecte força diferent, per fer-nos una idea s’assembla als senyors que es poden veure a les fires de Girona, amb un ponxo de ratlles i una flauta de canyes amb la que toquen una y altra vegada la melodia de la banda sonora de Titanic.

Més que una pel•lícula es tracta d’un curtmetratge de bàsicament tres gags, en el primer gag en Brian ha de jugar un partit de futbol però com que no té cap respecte al Club pel que juga ni per la seva afició fa veure que està malalt i s’escapoleix de la seva obligació. El primer gag no m’ha fet gens de gràcia.

En el segon gag en Brian s’enfada perquè a vegades no entén la llengua que parla l’entrenador tot i que quan es dirigeix a ell sempre ho fa en la llengua que parla en Brian, podem pensar que en Brian és un políglota que parla moltes llengües i que l’entrenador és una persona dolenta que el vol marginar però la veritat és que en Brian és una mica ingenu només parla una llengua i en la seva estretor intel·lectual es pensa que vagi al lloc del món que vagi tothom parlarà només la seva llengua, dissortadament el protagonista de la pel•lícula mai podrà jugar amb un equip anglès, italià o francès perquè, és clar, no entendrà l’entrenador! El més trist és que el pobre Brian tampoc parla gaire bé la seva llengua i la seva expressió oral és més aviat justeta i no em vull ni imaginar les faltes d’ortografia que deu fer escrivint. En Brian molt enfadat decideix marxar del Club. Aquest segon gag tampoc m’ha fet gens de gràcia.

Finalment el tercer gag, al cap d’un temps en Brian torna a jugar a l’estadi del seu antic Club, aquesta vegada defensant l’elàstica d’un altre equip, com que malgrat que en Brian sigui un pobre noi no deixa de ser un bon jugador de futbol, aconseguiex marcar un gol molt bonic al seu ex-equip i decideix celebrar-lo tirant la samarreta a la cara d’un aficionat, el que no s’esperava en Brian és que aquest gest no li fa massa gràcia a l’aficionat i d’una pinya li giren la cara i li fan saltar dues dents.
En aquest tercer gag he rigut com un boig!

Tardor

Esperonat pel bon resultat a domicili del Girona FC, havent vist el partit i amb la finalitat de fer una mica d’exercici després d’haver passat el dissabte enganxat a la televisió mirant tres partits seguits, vaig decidir fer una petita excursió el diumenge al matí, tot i que no podia ser de gaire dificultat perquè encara tinc el costellam fet un mapa de la pinya amb la Vespa... sí nois, una caminada tranquil•la el diumenge al matí, molt lluny han quedat les nits d’alcohol i batusses futboleres que em feien llevar tot just per dinar amb el cap enterbolit i alguna vegada amb un ull morat.

Rumiava l’excel•lent suport que va tenir l’equip a Elx malgrat la nul•la cobertura televisiva durant la retransmissió i més encara el que hagués tingut si  haguessin deixat entrar els tambors a la claca blanc-i-vermella. Pel que he llegit al fòrum del Girona el tracte cap als aficionats gironins per part del staff de l’estadi de l’Elx no va ser prou correcte i a més en acabar el partit van estar retinguts una estona cosa que no em sembla massa bé tenint en compte la bonhomia dels seguidors blanc-i-vermells.

Aplaudeixo els aficionats que aguanten vuit hores enllaunats a un bus per veure el nostre equip i crec que ens hauríem d’engrescar tots i jo el primer i poder fer desplaçaments massius almenys als llocs propers com Barcelona, Osca o Tarragona.

Rumiava que arribaran les tardes fredes a Montilivi, tardes de bufanda i guants mirant el partit amb els peus congelats pel fred i la humitat que s’instal•la a l’estadi a finals de novembre i no marxa fins a finals de març, rumiava que tant de bo aquest any les graderies no es buidin els mesos d’hivern i que per comptes del clàssic ambient glaçat el camp sigui com un braser ple d’espurnes vermelles ben vives.

Som-hi Girona!

Els colors

Ja fa temps que em balla pel cap una curiositat que s'ha convertit, crec, en una reacció vital. Pregueu que m'expliqui. Com a bons afeccionats que solem ser els que visitem el bloc de la Curta i els que anem al camp, els que escoltem els partits per la ràdio i els que deixem a la família a una altra habitació per mirar el partit de futbol en una televisió molt petita i els que viatgen a altres llocs per patir amb el seu equip, som aquests els que vam adaptar el model anglès i crec que ara la majoria de gent sense ser fanàtica, el practica.

M'explico: Qui no anava a Lloret, a Platja d'Aro, o a qualsevol poble de la costa i sentia una gran enveja dels anglesos, escocesos o holandesos que exhibien amb orgull etílic tota la parafernàlia del seu equip. Aquest va ser el primer pas, l'estiu , la roba fora i el desori però nosaltres varem descobrir que a part de la temporada estiuenca el fet de ser seguidor del teu equip et portava a vestir a ensenyar i a lluir els colors del teu equip sempre.

De fet era una cosa "marciana" aquí. Ni tan sols ens posàvem les samarretes de l'equip el dia de partit i menys un dissabte per anar a passejar amb la família. Ara tot ha canviat. Ens hem fet nostre el model anglès, el model el qual aprova el fet de ser seguidor sempre, de no ofegar la teva passió i de que tothom ho pot veure. Ara fins i tot és ben vist que la gent et vegi amb la seva samarreta del Girona o del Barça. Amb gorres o fins i tot amb bufandes els dies de cada dia. Ara els nens ja es vesteixen del seu equip per anar a escola i viuen el 100% el club i la seva passió.

El que ha portat aquesta moda és una universalització del futbol, vist ara ja no com un fanatisme, sinó com una actitud recreativa.

Aquesta és una part de la adquisició que la societat catalana i altres ha fet de la normalitat del futbol. Samarretes sense complexes, tots al carrer a fer cerveses i cantar en contra l'altre equip, fer burla als altres seguidors i cantar enmig del passeig a favor del teu equip. Un goig incrementat per la companyia dels amics de gol, de tots aquells que dempeus pateixen les derrotes i les victòries del teu equip.

No ens enganyem, a tots els que hem viatjat a fora a veure partits a Anglaterra o Escòcia, ens queia la baba al veure el que ara es comença a normalitzar a Catalunya. És la grandesa del futbol, el paradigma del poder de la pilota, solament manca que les estructures de clubs siguin similars a les altres, em refereixo a les Europees i que l'avant matx sigui com el que es va fer a Glasgow o el que varem fer a Londres.

Temps, ara de mica en mica els seguidors anem uniformant el futbol o és el futbol que ens uniforma ?

Can't smile without you

To do is to dare

Jordi F.

L'esglai!

Comencem bé les vacances... Massa d'hora per desitjar uns bons dies de descans i reveuren's a Montilivi jugant a la categoria de plata... Tenim el convenciment que el fet de salvar-nos al darrer sospir és premonitori del que passarà el 31 de juliol, costarà però al final ens quedarem a segona A i si baixem, anirem al Narcís Sala, a la Nova Creu Alta... Cap problema!

El que realment fa feredat és veure com hem arribat a aquest extrem i qui ens hi ha dut, nosaltres donem plè suport al Sr. Rebled i sempre ho hem fet, em sembla absolutament fora de lloc les crítiques que està rebent, és a cas aquest Senyor qui ha dut el Club a aquest atzucac? Per la mort de Déu! Els dos responsables de la situació que estem vivint ténen nom i cognom, us penseu que és tan senzill desenredar aquest cabdell? En dues setmanes sabrem de què hem de morir, mentrestant millor que  fem pinya i deixem treballar a una persona i uns col·laboradors que com a mínim i apart de gent solvent professionalment, són gent honesta i responsable, com també ho és el Sr. Vilaró que afortunadament i com sempre ha fet, torna a portar el seu esforç.

Força Girona!

Espanya campiona i el doble discurs

Ha acabat el Mundial de Sud Àfrica i davant el pèssim espectacle futbolístic vist i la duresa producte de la impotència de la sel·lecció Holandesa està clar que Espanya s'ha proclamat campiona amb justícia i subscric les paraules del Sr. Vicente del Bosque que és important guanyar però també és molt important com es guanya i la sel·lecció Espanyola és cert que va tenir una entrebancada amb Suïssa i ha guanyat alguns partits de forma agònica però els he vist tant superiors als altres que mereixien endur-se títol, deixant a banda la "llonza" de la Sara Carbonero, un autèntic regal a la vista en totes les conexions.

Qui em conegui sap perfectament que jo només sento els colors de la sel·lecció Catalana i per lo tant de moment només puc gaudir de la meva sel·lecció al partidet que juguem pel vols de Nadal i que a més a més si he de ser sincer volia que Espanya perdés la final, sobretot per no haver hagut d'aguantar escenes com les que vaig viure a Emili Grahit on un nombrós grup de seguidors de la Roja van insultar familiars meus que estaven mirant per la finestra pel simple fet de tenir una senyera penjada al balcó, sí, una senyera com la que duien en Piqué, en Xavi o en Puyol, proferint crits de: "catalanes hijos de puta" y "catalufos os vamos a matar", val a dir que el que faci aquesta escòria  no em preocupa ni mínimament, ni crec que representin el gruix de seguidors de bona fe de la sel·lecció Espanyola, de fet a més d'un que em consta us vau alegrar del triomf d'Espanya us vaig felicitar tan bon punt va acabar el partit però jo almenys no m'amago i sóc sincer aqui sóc fidel en el meu cas només a Catalunya, al Barça i al Girona FC per això m'ha fet tanta gràcia veure aquest acudit que exemplifica el doble discurs d'alguns personatges que al setembre ja no es recordaran de la contribució dels jugadors catalans i del Barça per la consecució del títol mundial i tornarem a sentir la mateixa cançoneta de sempre i si no temps al temps...

Comunicat respecte la federació de penyes del Girona FC.

Respecte la imminent creació d’una federació de penyes del Girona FC, comuniquem que la Curta no formarà part de l’esmentada federació per la següent raó:

Com és sabut, som més un grup d’amics que una penya pròpiament dita i dels 8 membres que la formem amb prou feina 4 assistim a tots els partits a l’estadi i els altres 4 només ho fan de forma esporàdica (en bona part també per culpa que no es juguin tots els partits el diumenge).

És evident que no s’arriba a tenir la massa crítica suficient dins la família blanc-i-vermella per formar part de cap federació i no seria just que un petit grupuscle com el nostre s’integri en aquest agrupament en el que ens consta que hi ha persones de molta vàlua i amb molt criteri que treballaran per l’èxit d’aquest projecte de forma seriosa i diligent, precisament al tall d’aquest darrer comentari dir que el nostre grup neix precisament amb la finalitat de fer broma i passar-ho bé amb el Girona FC, tot allunyant-nos de reunions i gestions diverses que al capdavall ens acabarien ocupant un munt de temps que malauradament (o afortunadament en els temps que corren) no ens sobra.

El fet que no ens hi volem integrar no significa que aquesta iniciativa no tingui el nostre suport ans el contrari, creiem que pot ser un factor de dinamització important de la massa social del Club i de ben segur farem algun desplaçament plegats com cada any a Tarragona i la temporada vinent tant de bo a Sant Andreu o al Mini (no sé quina samarreta portaré...ja,ja,ja!)

Som-hi Girona!

Recomanació de Sant Jordi: Tenim un nom.

No és cap secret que la totalitat dels membres de la nostra penya som culés i la major part socis del F.C. Barcelona però no he escollit aquest llibre per aquest motiu sinó perquè es tracta d'un text extraordinari sobre elements universals referents a la naturalesa humana utilitzant de punt de partida de la narració una situació de distanciament entre un pare i un fill que decideixen anar plegats a la final de Champions de París i a partir d'aquí es va parlant de les seves relacions personals i amb d'altres membres de la família.

Qualssevol persona que viatgi seguint un equip sap que independentment del propi matx, en els desplaçaments llargs solen haver-hi moments que d'una o altra manera podem considerar especials.

Encara no he acabat el llibre però no tinc cap dubte en recomanar-lo pel Sant Jordi d'enguany.

Bon Sant Jordi, Patró de Catalunya!

Top 4 de pel·lícules de futbol

Pot semblar una mica estrany que parli de les quatre millors pel·lícules de futbol però el fet és que entre aquestes i la resta de les que he vist hi ha un abisme i abans de fer un “top 5” dels millors films i haver d’incloure una referència que no m’hagi acabat de fer el pes prefereixo deixar-ho en quatre. Quedi clar que és la meva opinió, que no sóc cap cinèfil i que al capdavall sobre gustos no hi ha res escrit, si podeu agafeu-les en vídeo o descarregueu-les de la xarxa, les podeu veure una tarda d’hivern acompanyat d’una bona cervesa i algo per picar que també vé de gust fer un vespre de sofà de tant en tant!

Núm.1.- The Damned United (Anglaterra any 2009). És la història del periple de l’entrenador Brian Clough durant els 44 dies que va estar dirigint el Leeds United, actualment el Leeds és a la tercera divisió anglesa però durant els anys 60 i 70 en els que està ambientada la pel·lícula va viure una època daurada en la que va assolir grans fites. El fet és que la història tracta de la incorporació com a tècnic de Brian Clough al Leeds, substituint l’antic entrenador Don Revie que havia estat 16 anys dirigint el Leeds i que va plegar al ser anomenat seleccionador anglès. Brian Clough, un home arrogant i egocèntric com un casa de pagès venia d’aconseguir grans èxits amb el Hartlepools United i el Derby County i a més odiava a Don Revie, per la qual cosa va entrar al Leeds desprestigiant l’antic entrenador i el primer dia que es va dirigir a la plantilla els va dir textualment: “Podeu llençar a les escombraries totes les medalles que he guanyat aquests anys, ja que pel que sé les heu guanyat totes robant”, el que sí es cert que el Leeds s’havia guanyat la fama d’equip brut al llarg dels anys anteriors encara que això no justificava les paraules de Brian Clough. Durant els 44 dies que va ser tècnic del Leeds no va poder tenir pitjors resultats i la paciència del Leeds es va acabar el dia que un equip de tercera, el Huddersfield Town, els va empatar a casa en un partit de copa (seria com si el Palamós o el Llagostera empatés al Camp Nou en un partit de copa del rei). Brian Clough fou cessat amb un “finiquito” de quasi 100.000 lliures esterlines i a sobre el dia que plegava va tenir els ous de dir que aquell era un moment horrorós pel Leeds United. Un personatge i una gran pel·lícula, sens dubte la millor que he vist de temàtica futbolera.

Núm. 2.- Escape or victory (Evasión o victoria, Estats Units 1981). Clàssic entre els clàssics dedicat al món de futbol i amb una curiosa barreja d’actors impressionants (Michael Cane), grans futbolistes (Bobby Moore, Pelé, Ardiles) i d’altres actors amb qualitats interpretatives més qüestionables (Sylvester Stallone). La pel·lícula ambientada a la segona guerra mundial, tracta d’un grup de soldats presoners dels alemanys que són desafiats a jugar un partit de futbol amb els seus carcellers. El que posa la pell de gallina és que la història està inspirada en fets reals, concretament en l’anomenat partit de la mort que es va jugar a l’agost del 1942 entre un equip format per jugadors alemanys i un equip d’ucraïnesos que es deia FC Start, si bé quasi tots els jugadors eren ex futbolistes del Dinamo de Kiev. Els alemanys van voler demostrar en ple apogeu del III Reich, la superioritat de la seva raça i per això abans de jugar van advertir als jugadors ucraïnesos que si no es deixaven guanyar els executarien però el fet és que durant el partit el FC Start no solament va guanyar als alemanys sinó que els va escombrar i humiliar en el terreny de joc davant d’un munt d’espectadors, malauradament alguns sí van ser assassinats uns dies després del partit com a represàlia.

Núm. 3.- Best (Anglaterra 2009). Aquesta pel·lícula potser no és de les millors però és que tracta de la vida de George Best (el cinquè Beatle), jugador Nord Irlandès autèntica icona del món del futbol i personatge pel que sento autèntica devoció. George Best va néixer l’any 1946 a Belfast, fou un gran jugador que ocupava la posició d’extrem i que va jugar amb un munt d’equips al llarg de la seva vida: Cork Celtic (Irlanda), Fulham (Anglaterra), Hibernian (Escòcia), Motherwell (Escòcia) i també va jugar amb equips dels Estats Units però sempre serà recordat com a jugador del Manchster United amb el que va guanyar dues vegades la Premier i una Copa d’Europa (1968). El realment fascinant d’aquest senyor a part de la seva qualitat com a futbolista és la vida d’excessos que duia tant de tipus alcohòlic com de caire sexual i sobretot el seu sentit de l’humor que ha deixat frases cèlebres per la posteritat, probablement amb la transcripció d’ulgunes de les seves declaracions un podeu fer una idea de com era aquest "peça":

· “ Hi ha molta gent que diu que he anat al llit amb set Miss món però només han estat tres”.
· “He deixat de beure...però només quan dormo”.
· “L’any 1969 vaig decidir deixar les dones i l’alcohol, van ser els pitjors vint minuts de la meva vida”.
· “Tenia una casa a la costa però per arribar-hi s’havia de passar per davant d’un bar, mai vaig arribar a veure el mar”.
· “He gastat molts diners en dones, alcohol i cotxes, la resta l’he malgastat”.
· “ Fa anys vaig dir que si havia de triar entre marcar-li un gol al Liverpool o follar-me a Miss Món em seria molt difícil decidir-me, afortunadament he pogut fer les dues coses”

En fi, senzillament impressionant. George Best va morir l’any 2005, a l’edat de 59 anys per la factura que li va passar el consum desaforat d’alcohol, tot i així la majoria de la gent no viurà en 90 anys tan intensament com ell en un mes. George Best Forever!

Núm.4.- I.D.( Identificació, Anglaterra 1995). Aquesta pel·lícula tracta d’un fenomen associat al món del futbol, el hooliganisme. Els hooligans, un model d’aficionat al futbol que té com a premissa la violència i el consum de cervesa, és un tipus d’aficionat que va néixer a Anglaterra i que s’ha exportat a d’altres països, bé amb diferents noms o en diferents subcultures però que al capdavall vol defensar el seu equip a hòsties davant el grup radical de l’altre equip. Aquest film està molt bé perquè tot comença amb l’encàrrec que reben uns policies d’infiltrar-se en una banda de hooligans del Shadwell (inspirada en els temibles hooligans del Milwall), al principi tot comença bé però un dels policies es va sentint cada vegada més a gust repartint castanyes, bevent com un cossac i anant de festa amb els col·legues hooligans fins al punt que s’acaba convertint en un dels líders del grup. Memorable és l’escena en la que es fa passar per analfabet amb la finalitat que no el descobreixin o la de la discussió amb la seva dona. Una gran pel·lícula lluny dels arguments infantils d'altres de semblants i més modernes.

Els partits a peu dret

Durant molt i molt de temps, des de la Curta, sovint fent una Guinness, reflexiones sobre el que més ens agrada: el futbol i la seva litúrgia, una de les conclusions a que hem arribat és que el futbol modern ha mort al futbol tradicional.

Tots anyorem el futbol de lluita amb la capacitat de patiment de la lliga anglesa o escocesa. Els partits sota la pluja i amb fang fins a les pestanyes, les samarretes de cotó, brutes que mai més es podien fer netes o els crits de les aficions a les velles grades de peu dret. Un dels temes de debat que hem tingut molts cops els a la Curta és el fet del sentiment de Gol. Nosaltres ens situem de sempre al Gol Nord de Montilivi i el sentiment de Gol es porta dins. Mai serà el mateix veure un partit al Gol que a tribuna, res, és una altra cosa. Entre nosaltres el que trobem a faltar o en realitat els que ens sobra son els seients al Gol (per això som sovint drets al damunt de la segona anella de seients), trobem a faltar les antigues graderies de peu, el lloc on els aficionats més fidels es concentraven per animar el seu equip o les antigues gàbies del Gol Sud del Camp Nou, quins temps!

Quin ha estat el paper de les graderies de peu en la mort del Futbol tradicional ?
Els sentiments desfermats en els camps de futbol britànics i per extensió i/o mimetisme a d’altres bandes han estat en molts cops el detonador de la ira i la revolta de certs grups de aficionats de tots, repeteixo de tots els equips de futbol envers els altres. A què s’ha degut aquesta violència desfermada? Sembla un fet rar o fora de mida però el catalitzador de la violència han estat les graderies de peu, les famoses “Terraces”, en el sentit en que la gran quantitat de gent, amanida amb alcohol i la gran quantitat d’odi envers el rival eren la flama que encenia el camp. Milers de joves anxovats en un tros de grada molt petit, amb una idea clara que era de la de la lluita dels seus jugadors i la posterior lluita contra la policia i contra els aficionats rivals, els quals en molts casos eren situats en les mateixes grades que els locals separats en molts casos per estretes xarxes metàl·liques que eren un joguet en mans dels ebris aficionats.

El futbol que es jugava en aquells dies era diferent, sa, enèrgic, amb una força que ni ara es veu a la Premier. Les graderies de peu alhora van ser l’escenari dels pitjors incidents de la història del Futbol, llavors , és que defensem uns estadis insegurs ? No, reflexionem sobre el tema:
Els desastres de Heissel, el desastre d’Ibrox Park i sobretot el desastre de Hillsborough . Els que ja tenim una edat recordem les esgarrifoses imatges on centenars de persones varen morir esclafats pels mateixos seguidors del seu equip. Tots aquests desastres varen ser culpa de les graderies de peu degut a que l’accés indiscriminat de gent en una zona de l’estadi va provocar el desastre. L’estadi del Shefield Wednesday FC va ser el detonador del canvi. La semi final de la Copa Anglesa entre el Nottingham Forest i el Liverpool va esdevenir en el pitjor dels malsons dels seguidors del Liverpool que en un nombre superior al que podia estar al camp varen empènyer als davanters cap a una mort per asfixia segura, 93 persones varen morir. Amb tot això el que vull dir és que l’ambient no és el mateix, les sensacions no són les mateixes, però sí, la seguretat és el referent i ho hem d’acceptar. La nostàlgia persisteix, d’un temps on la passió ho era tot.

Jordi F.

Recomanació per Sant Jordi

Escrit l'any 1992 per l'escriptor Nick Hornby, és el llibre que millor explica que és ser un aficionat fidel a un club futbol (en aquest cas l'Arsenal londinenc) i com aquesta passió pot arribar als extrems de condicionar la vida d'una persona, fins i tot més del que seria recomanable.

Tot i que ja fa temps que el vaig llegir recordo fragments molt bons com quan s'en va viure prop de l'antic camp de l'Arsenal per ser més a prop del club dels seus amors o com monta le seva vida en funció al calendari de partits de l'Arsenal com a màxima prioritat.

Editorial Angrama ha reeditat l'obra el 2008 però també hi és en una edició més econòmica de butxaca, malauradament no hi ha traducció al català o sigui que ens haurem de conformar en llegir-lo en castellà o en anglès qui en sàpiga.

Sinopsi:

"Éste es el relato autobiográfico de la tumultuosa relación del autor con el fútbol y con su equipo, el Arsenal londinense. Con un entusiasmo contagioso y su característica ironía, Hornby nos cuenta lo que ocurre cuando uno deja que el fútbol dé contenido a unos cuantos huecos que deberían haber estado ocupados por otras cuestiones.

Este adicto al fútbol rechaza invitaciones a bodas porque ese día el Arsenal juega en casa, o asocia su primera gran ruptura amorosa a la pérdida de un jugador emblemático. Hornby se interroga aquí sobre la esencia de esta obsesión y describe con humor en qué consiste verdaderamente ser hincha de un equipo.

Fiebre en las gradas es también una lúcida radiografía de los entresijos deportivos y sociales de este deporte y termina convirtiéndose en una sentida declaración de devoción y lealtad a un deporte, a un club y, sobre todo, a la comunidad de sufridos seguidores que conforman su verdadera esencia. "

Feliç Sant Jordi!

TV3, la teva?

Ocasionalment trencarem la línia habitual del bloc per tractar l’actualitat de la penya o comentar el que ens sembli adient i sobretot queixar-nos del que no ens agradi en referència al nostre Club, vingui de qui vingui, incloses administracions públiques, per aquest motiu voldria escriure unes línies per agrair a Televisió de Catalunya i molt especialment a la redacció d’esports d’aquesta casa la “gran” cobertura informativa que estan fent d’aquesta temporada històrica del Girona F.C. a segona divisió A.

Qui escriu aquestes línies (soci del Barça) no té cap inconvenient en empassar-se un monogràfic del Barça i l’Espanyol a cada informatiu o butlletí d’esports, amb el que no estic tan d’acord és en l’oblit sistemàtic dels dos equips catalans de segona.