Dos segles, dos centrals

http://www.elpunt.cat/noticia/article/8-esports/52-futbol-catala/374259-dos-segles-dos-centrals.html

Evolució de l'escut i l'equipació del Girona FC

Probablement us hagi sobtat l'equipació que vam lluir contra el Córdoba, personalment al fet que és la que més m'agrada, cal afegir-hi que va ser l'equipació original de 1930: Samarreta a franges blanc-i-vermelles, pantalons negres, mitjons negres.

Equipacions de 1930 a l'actualitat:

Escut del 1930 a l'actualitat:

Font:  lafutbolteca.com

El Girona B (1960-1966)

Un cop mort el Club Deportiu Girona ( http://penyacurta.blogspot.com/2009/11/el-club-deportiu-girona.html ), l’equip passa anomenar-se Girona B i posteriorment Girona Amateur, aquest equip es nodrirà dels descartats del primer equip, per aquest motiu la plantilla d’aquest equip no serà massa llarga.

El Girona B juga de la temporada 60-61 a la temporada 65-66, fent la seva temporada més rellevant i la millor classificació a primera regional en la campanya de l’any 62-63.

Del Girona B es diu que va fer de pont entre les dues èpoques del Club Deportiu Girona però el cert és que el Club Deportiu Girona va finar l’any 1960 amb el Girona B com a successor atès que la segona època del Club Deportiu Girona amb prou feina seria de quatre temporades.

El paper més rellevant del Girona B és que fou la forja de molts jugadors que foren titulars amb el primer equip i cal destacar-ne també el gran nombre de futbolistes que en algun moment van formar-ne part.

Cultura de Club i sentiment

Encara avui al matí se’m posa la pell de gallina al recordar l’acte de presentació del llibre testimonis en blanc-i-vermell a la Casa de Cultura de Girona.

Un bon grapat de persones, història viva i present del Girona FC, es van aplegar a la presentació d’aquest fantàstic recull d’entrevistes fruit d’un excel•lent i rigorós treball periodístic, un llibre farcit de dades interessants però també d’anècdotes i curiositats que val la pena llegir. Al final de la presentació es va apel•lar al sentiment de sentir-se del Girona FC i a l’orgull que representa lluir la samarreta de l’equip de la nostra ciutat i això darrer ho subscric completament: Fora complexes collons! Gironí, del Girona FC i català!

Pretemporada 1955

Magnífica fotografia de la plantilla del Girona F.C. gaudint de l’ambient nocturn de Niça. Segons consta a la bibliografia, no tot fou futbol a la Costa Blava, no és d’estranyar doncs els resultats adversos de 4 a 1 encaixats contra el Niça i 5 a 2 encaixats pel Marsella i la conseqüent prohibició federativa de fer cap més sortida més enllà dels Pirineus degut als mals resultat obtinguts tot i que amb aquesta pinta de playboys segur que més d’un devia marcar de nit.

Font: Història del futbol a Girona 1904-1957 (Jaume Curbet i Boj).

Omplim Montilivi!

"Vista Alegre, moltes vegades s'omplia tant que els afeccionats seien arran de la gespa" ( Història del futbol a Girona de Jaume Curbet i Boj)

Impagable l'agent de la Benemérita de la segona fila amb el tricorni, quina mirada marcial, quin posat, quina el·legància! És ben bé que s'està perdent tot...per aquest motiu exigim que els Mossos vinguin amb l'uniforme de gala a Montilivi, espardenyes i barret de copa, a les seves mans està superar el repte d'estil i distinció del Senyor de la fotografia.

El Club Deportiu Girona

Aquesta és la història del Club Deportiu Girona, una història que va durar 13 anys i que és la d'un equip que malgrat en teoria era independent del Girona FC, en la pràctica n'era el filial. Per intentar guardar una mica l’aparença d'aquesta separació entre ambdòs clubs, el Deportiu vestia camisa completament vermella i pantalons blancs però en el fons no deixaven però de ser blanc-i-vermells.

El Deportiu neix l'any 1946, la seva directiva era formada per gent de Girona assídua de Can Montaña, la intenció era fer jugar el reservistes del Girona i el camp òbviament seria també l'estadi de Vista Alegre, com a curiositat die que el Deportiu compartia categoria amb un altre club local anomena “Educación y descanso” que tenia el seu terreny de joc a la Devesa.

La finalitat del Deportiu era tenir una pedrera pròpia i aquest va ser un objectiu reeixit atès que jugadors com Curbet, Fàbrega, Armengol, Sierra, Espígol... feren el salt al primer equip els següents anys. El deportiu a més era un equip solicitadíssim per jugar partits amistosos arreu de les comarques.

La temporada 1949-1950 s'inaugura oficialment a Vista Alegre amb un Girona FC – FC Barcelona, alineant el jugador deportivista Enric Sierra amb la davantera del Girona, la qual cosa tornava a provar la importància creixent del Deportiu com a filial. Malgrat la ja contrastada rellevància del Deportiu a nivell mediàtic l'equip amb prou feina rebia cap atenció més enllà d'alguna petita ressenya de tant en tant. El nivell del Deportiu anava pujant d'any en any i la temporada 1952-1953 es tant a la categoria de regional els partits del Deportiu solien ésser sinònim de bon futbol, serveixi d'exemple una crònica de la premsa de Cassà de la Selva que dies abans de la visita del Deportivistes deia literalment:” Los deportistas amantes del futbol local estan de enhorabuena pues si un equipo forastero gusta a la afición no hay otro como el Club Deportivo Gerona, cuya preparación técnica es de sobra conocida y cuyo equipo es la verdadera cantera provincial”.

Els problemes pel Deportiu que va seguir vivint el futbol intensament tant a la lliga com amb els innombrables partits amistosos que disputava van començar l'any 1953, el joc era bo però els aficionats no anaven a veure el Deportiu, tant era així que amb prou feina es podia cobrir la despesa de dues mil pessetes que costava el partit amb la recaptació de cada jornada i s'acaba la temporada a empentes i rodolons. Aquesta situació s'aniria perllongant en el temps i les properes temporades i quan en la temporada 1955-1956 per fi es tocava l'ascens amb la punta dels dits, el somni es va esvair per una denúncia d'alineació indeguda del Deportiu que van fer que l'equip perdés per la burocràcia el que tan temps i esforç li havia costat, l'ascenç a la primera categoria regional.

La situació era cada cop més insostenible en l'aspecte econòmic i es començaven a alçar veus contraries a la continuitat del projecte del Deportiu, contra tot pronòstic el Deportiu sobreviu a la temporada i l'any següent encara la seva darrera temporada, la 1958-1959, al final d'aquesta comesa, concretament el 2 de juliol de 1959 el Deportiu desapareix i neix el Girona B, si bé el Deportiu s’acomiada de Vista Alegre apallissant el Seu d'Urgell i el Calella per 8 i 5 a 0 respectivament. La petja del Deportiu va ser tant gran que fins i tot durant anys després quan jugava el Girona B, la gent deia que anava a veure el Deportiu, en definitiva aquest equip va escriure una pàgina d'or en la història esportiva de la ciutat i del Girona FC i si bé això fou possible amb l'esforç i la il·lusió de molts gironins menció a part mereix el Sr. Narcís Julià, l'ànima del Deportiu, equip al que es va dedicar amb cos i ànima per aquest motiu el Sr. Narcís Julià sempre tindrà un raconet al cor del aficionats blanc-i-vermells per la seva feina i per l'amor que tenia a l'esport, a la ciutat i al Club.

Força Deportiu!

Temporada 1949 - 1950

Aquesta temporada el Girona FC, jugava a la segona divisió grup nord, amb el Sabadell, el Lleida, el Badalona, el Saragossa, el Numància, el Barakaldo, l’Erandio, l’Osasuna, el Santander, el Torrelavega, el Gijón, el Ferrol, el Lucense, l’Arosa i l’Orensana.

El Girona FC va acabar la lliga a la meitat de la taula, novè de setze i amb un superàvit de 4.482 pessetes, tenint en la figura d’en Medina la de màxim golejador. La fotografia correspon a la lesió d’aquest valuós jugador.

Programa de Fires de l'any 1950

Us deixem l’enllaç de la web Pedres de Girona en el que hi trobareu, el programa de les Fires de Sant Narcís amb una ressenya del Girona FC, òbviament és en castellà atès que reprodueix fidelment el text original i en aquell context històric i polític no es podia fer servir la llengua catalana.

http://www.pedresdegirona.com/separata_fires_1950_b.htm

També voldríem expressar el nostre profund desencís pel partit d’ahir, no pel resultat, ja que no és cap vergonya perdre contra un equip de primer nivell com el Betis sinó per la pobra imatge donada pel nostre equip com a conjunt i individualment llevat de dues o tres excepcions.

Ahir a dalt del gol nord em comentava un seguidor saltenc que quan érem a segona B, inclús a tercera, venia i marxava content de l’estadi, ara en canvi sempre torna capficat, neguitós i de mal humor... Ahir més que mai vaig tornar amb aquesta sensació: El trist paper al camp, el fet d'estar constanment sentint la cridòria i animació de l'afició bètica (excel·lent en un 99%) i el fet que s'expulsés (ignoro el motiu i esperem que sense cap conseqüència) un jove supporter gironí, van fer que acabat el partit, baixés l'avinguda Montilivi capcot i sense gaires ganes d'acabar de disfrutar del primer dissabte de Fires.

Encara hi som a temps però no val a badar, som-hi Girona!

Mingu Balmanya, un crack al camp i a la banqueta

El Sr. Domènec Balmanya i Parera, conegut com a Mingu Balmanya és un gironí il·lustre i un gran futbolista que va arribar a ocupar el càrrec de seleccionador espanyol. La seva història i formació comença a Girona i després va passar directament al Barça equip amb el que fou titular.

Durant la guerra civil va fitxar pel Sète de la primera divisió francesa, els que no conegueu aquesta vila us recomano que un cap de setmana us hi acosteu amb cotxe, és un poble molt bonic.

Després de la guerra va a Girona per jugar amb el Doble Set i de bell nou al Barça obtenint el títol de Campió de Copa. Quan va deixar el Barça, va jugar amb el Nàstic i finalment es va retirar al quadribarrat Sant andreu.

La seva gran carrera però més que com a jugador va ser com a entrenador i si bé va començar amb el Girona, va dirigir també el Saragossa, l’Oviedo, el Barça, el Sète, el València, l’Espanyol, el Betis (proper rival de lliga del Girona), el Málaga, l’Atlético de Madrid, el Cadis per acabar retirant-se al mateix club en el que ho havia fet com a futbolista el Sant Andreu. Com a tècnic però la fita màxima va ser el nomenament com a seleccionador espanyol l’any 1966.

Un crack al camp i a la banqueta!

50 aniversari, temporada 80-81.

Amb en Jordi Geli al capdavant es va celebrar el cinquantenari del Club, en aquells moments el Club estava a tercera divisió. Malgrat la intenció inicial era pujar de categoria, el Girona va acabar la lliga en un decebedor sisè lloc.

Com anècdotes d’aquest temporada queden la tornada de Pau Garcia Castany (a dalt a l'esquerra) al Girona FC i el fet que a cada partit de lliga a Montilivi un futbolista dels que van formar part dels primer equips del Girona FC la temporada 1930-1931 en endavant, sortia a fer el xut d’honor al començament del partit amb insignes figures de l’entitat com Balmanya, Farró, Ferrer, Trias, Puig...

El marcador Dardo i Recomanació per la Diada de Catalunya

Al darrer post, un comentari anònim feia referència al marcador DARDO, la veritat és que un cop en marxa la reconstrucció de la grada preferent i del canvi de gespa a Montilivi ara tots els aficionats sospirem per tindre un marcador simultani com deu mana per saber els resultats i veure les repeticions de les jugades.

Anys enrere però a Girona, com quasi tots camps de primera i segona, ja disposava d’un marcador simultani “última generació” de l’època, el MARCADOR SIMULTANEO DARDO

Aquest invent importat de l’argentina permetia mitjançant unes claus conèixer al moment els resultats de la jornada, abans tots els partits es jugaven els diumenges a la mateixa hora. En la seva primera versió les lletres del abecedari servien per determinar els partits de cada jornada, per exemple Atletic – Barça tenia la lletra L, Las Palmas-Madrid la lletra F etc… Prèviament, l’aficionat obtenia les claus comprant el diari esportiu Dicen i per saber el resultat consultava aquest estrany marcador ple de lletres situat normalment a la part més alta dels estadis, des de allà, una persona pendent del telèfon cantava els resultats a un altra que ràpidament substituïa els 0-0 inicials pels gols de cada partit.

L’èxit de l’iniciativa va ser total, i a partir de la temporada 55/56 l’empresa Dardo va veure clar on estava el verdader negoci: Substituir les claus alfabètiques per publicitat. D’aquesta manera el negoci de l'empresa Dardo es va convertir en una autèntica mina d’or i les marques comercials feien cua i oferien milions per ser una de les 8 marques escollides.

A Girona, a l’estadi de Montilivi el marcador Dardo es va situar just a sobre de la visera del bar, i la gent obtenia les claus del diari Los Sitios, l’actual Diari de Girona.

Primerament la popularització dels transistors i posteriorment els marcadors electrònics i videomarcadors en els grans estadis van deixar obsolet aquesta genial i revolucionària iniciativa del marcador Dardo.

Per Toni C.

D’altra banda si el dia de Sant Jordi recomanàvem una lectura, per la Diada la recomanació serà “gastronòmica”, es tracta i coincidint amb les acaballes de les Festes del Tura d’Olot de proposar-vos per la sobretaula de la Diada un beuratge tan nostrat com és la Ratafia.

La Ratafia catalana s’elabora amb nous tendres verdes i herbes, diuen que el millor moment per collir les nous és a finals de juny i les herbes la nit de Sant Joan. Aquests ingredients es maceren en aiguardent i finalment s’hi afegeix una mica de sucre, el resultat és un licor exquisit amb una gradació d’entre 22 i 35 graus.

Pels qui no tingueu la sort de tenir alguna àvia a Santa Coloma de Farners, Besalú o Olot que us la prepari artesanal, la Penya Curta recomana a crits la Ratafia Russet, especialment en el seu envàs de 35 cl que permet ser entrat discretament a Montilivi, en cas que no tingueu cara de bons nens es recomana demanar a un familiar d’edat avançada que us entri l’ampolla i un cop dins el gol la podeu recuperar amb tota comoditat.

Heu de tenir present però que el consum begudes alcohòliques només és permès a Tribuna (i m’abstinc de fer comentaris...) per aquest motiu recomanem vivament per minimitzar riscos que només es trafiqui amb Ratafia durant els primers mesos de l’any on pràcticament és impossible sobreviure al fred de Montilivi. Finalment la Penya Curta advoca pel consum responsable de begudes alcohòliques siguent aquesta norma un consell genèric ignorat pels propis membres de la Penya.

Espero que disfruteu aquest post i la Diada amb un gotet de Ratafia i cridant ben fort: VISCA LA DIADA, SOM-HI GIRONA!

Per Jordi B.

Unión Deportiva Gerona, entre el Strong FBC i el Girona FC

La Unión Deportiva Gerona fou l’equip successor del FBC Strong i de les cendres del que en sortiria el Girona FC l’any 1930.

La història de la UDG comença l’any 1921 quan cansats dels magres resultats i l’activitat minvant del FBC Strong es constitueix la UNIÓN DEPORTIVA GERONA gràcies al patrocini de gent adinerada com el Ignasi Puig Bayer. El club va comptar de bon començament amb prop de 400 socis i va començar jugant a l’estadi de la Devesa, com a nota curiosa atès que durant un temps no tenien vestidors es canviaven a un bar del passeig de la Devesa.

La UDG tenia primer i segon equip i a més una espècie de juvenils coneguts amb el sobrenom dels “fresquets” o les “tranquils”. Els colors del club continuaven siguent els del FBC Strong, és a dir el groc i blau marí, precisament arrel d’això em vé a la memòria una discussió amistosa amb un aficionat i amic del Palamós CF que em deia que la rivalitat entre el Girona i el Palamós venia de molt lluny i que era motivada que quan es va fundar el Palamós CF l’any 1898, és donçs Club Degà del futbol català, fundat abans que el Barça i l’Espanyol, es van jugar amb el Girona els colors de la samarreta i com que el Girona va perdre ells es quedaren els groc i blau i nosaltres vam haver de canviar al blanc i vermell, donçs bé, això no és veritat perquè l’equip de Girona va jugar fins l’any 1930 amb el groc i blau, és a dir que els dos clubs van jugar 32 anys amb els mateixos colors. Ai aquesta gent del baix Empordà que la saben molt llarga...

El 1922 la UDG participa al seu primer campionat, atès que el 1921 només havia jugat partits amistosos i ben aviat deixa la Devesa per inaugurar l’estadi de Vista Alegre en un partit que enfrontaria la UDG amb el Futbol Club Barcelona, match que guanya per 2 a 5.

La temporada 1992-23 la UDG ja fregava prop del miler de socis i cal fer constar com a anècdota curiosa el fet el club oferís l’anomenat “Passi de Senyora” a totes les esposes dels socis que els permetia veure el partit de franc. En aquella època la ciutat vivia intensament el futbol i no només amb la UDG sino també amb el GEEG, el Joventut Republicana FC, l’Estudiantil...

L’anècdota de la temporada següent la protagonitzarien la UDG i el FC Barcelona (la UDG i el FCB sempre van mantenir una relació excel·lent), el Barça havia dut d’Anglaterra un mig centre que es deia Harold Stamper que tot i jugar bé a pilota era ja una mica veterà i com que no li veien futur de blau grana el van oferir al Girona i la UDG se’l va quedar.

Durant les temporades següents, el futbol es succeïa de forma ininterrompuda a la ciutat i es viva els 365 dies de l’any fins la temporada 1927-28 que marcaria l’inici del declivi de la UDG, com a curiositat dir que aquest any es va trencar la tradició de convidar el Barça per Fires de Sant Narcís i es va convidar l’Espanyol, els directius blanc-i-blaus conscients d’aquest fet van dur a Girona un equip de luxe amb la porteria defensada pel mític porter Ricardo Zamora, de fet tan bo era l’equip espanyolista que li va cardar 6 gols al Girona que per suposat no va poder batre a Zamora en cap ocasió. Malgrat tot arribaven temps foscos pel futbol a Girona: manca de diners, l’ascens que no arribava mai, el camp que no atreia tants espectadors com abans... Aquest any també es publica el “Llibre d’Or del Futbol Català” que estava escrit en català, castellà, anglès i francès en el que es detallava minuciosament la composició i trajectòria de la pràctica totalitat dels equips catalans rellevants. La pàgina 372 estava dedicada a la UDG.

Al final de la trajectòria de la UDG destaquen incidents protagonitzats amb equips empordanesos el Figueres i el Palamós, en els que en motiu dels balls de bastons al terreny de joc i a les graderies la força pública es va veure obligada a intervenir i per exemple el Palamós CF fou sancionat pels incidents amb 15 dies de tancament del camp i multa de 100 pessetes.

L’any 1930 seria el darrer en la vida de la UDG i fins i tot es començava a gestar el canvi cap el que seria el Girona FC, en aquest sentit es va canviar l’escut del club que perdia el lleó i adoptava forma ovalada, malgrat tot continuaven jugant amb la samarreta groc-i-blava. L’Espectacle esportiu era minso i els aficionats es començaven a cansar de la situació i com sempre passa quan les coses no van bé, hi van haver tertúlies i conxorxes i el 24 de juliol a Can Norat es va tancar aquesta pàgina del futbol a la ciutat de Girona, sovint es pensava que s’havia fet per culpa dels fracassos esportius o per motius de crear un club amb el nom catalanitzat però la realitat és que hi havia un rerefons econòmic en tot l’assumpte. Per aquests motiu es va sacrificar la UDG volent fer net i va néixer el Girona FC, amb un escut semblant a l’actual i adoptant definitivament el color blanc-i-vermell a la samarreta.

Temporada 95/96, salvats al darrer sospir!

Aquesta temporada serà recordada per dues coses:
La primera perquè el Girona, jugant-se la permanència a tercera divisió a l’últim partit de lliga a Montilivi va guanyar 3 a 2 remuntant dos gols adversos. La segona perquè probablement és l’equipació més lletja que recordo del Girona, si bé en aquella època estava molt de moda i fins i tot més d’un equip del Calcio també duia les samarretes amb línies molt fines.

Tornarem la temporada 09/10,

bon estiu nois!

Volant cap a Mallorca!

Buff... amb aquesta calor qui no s’apuntaria a volar a Ses Illes...? Platges meravelloses, sol, cerveses glaçades amb llimona, noies en bikini...

Al Girona FC la temporada 53/54, li va tocar jugar el segon partit de lliga a Inca (Mallorca), el primer partit l’havia guanyat a l’estadi de Vista Alegre 3 a 0 al també illenc Atlètic Balears.

En motiu d’aquest desplaçament i per primer cop en la història del Club es va contractar un avió per cobrir el trajecte, a part dels jugadors, l’entrenador i el massatgista, s’hi sumaren 4 aficionats fins completar la vintena de places que el Girona tenia assignades, malauradament el Constància d’Inca es va imposar per 2 a 1. Ignorem si van portar ensaïmades per endolcir el viatge de tornada.

Això no va impedir que el Girona acabés la Lliga segon amb 45 punts, rere el Terrassa amb 49 punts i per tant amb dret a jugar la lligueta d’ascens per pujar de tercera a segona divisió. Cal destacar la gran aportació de Jaume Ribera, màxim golejador de la Lliga amb 21 gols.

A priori el calendari era immillorable pel Girona, el primer partit a casa, quatre seguits fora i tres a casa. Els rivals assequibles: La Felguera, El Ponferrada, El Caudal de Mieres i el Huesca (amb el que hem tancat aquesta temporada), encara que a vegades quan comences amb el peu esquerre ja no hi ha manera de redreçar la situació i això és el que ens va passar al perdre el primer partit a casa i tornar amb quatre derrotes al sarró dels partits que es van jugar fora. Tot i que després es va guanyar El Ponferrada a Vista Alegre (el títol ja s’havia esvaït), el pitjor encara havia d’arribar amb la fatídica derrota a casa contra el Caudal de Mieres, el que va fer desesperar els aficionats i que només es va poder arreglar una mica amb la victòria al darrer partit contra el Huesca.

Salut i bones vacances qui les començi!

Temporada 2005 – 06, neix el projecte que gaudim avui

Consumat el descens a tercera divisió calia treballar a fons per revifar el Girona FC i tornar-lo el més aviat possible a la segona divisió B.

Havent marxat Narcís Julià, s’incorpora Javi Salamero provinent de la Fundació Esportiva Figueres i comença un procés de gironització de la plantilla, així 16 dels 22 jugadors amb qui es compta són nascuts a les comarques gironines que actuaran sota la direcció tècnica de Domènech Torrent.

Us sonen cares, no?

Força Girona!

Futbol al pati de l'escola

El d’avui és un post en homenatge als qui de petits jugàvem a futbol al pati de l’escola, somiant almenys en el meu cas en poder jugar amb el Barça i fer-li molts gols al Madrid, la realitat és que era molt dolent i mai vaig passar de jugar a l’equip B de la Salle però sempre tindré un bon record d’aquells temps i la satisfacció d’haver compartit equip (tot i que tenia un any menys que nosaltres) amb l’Álex Fernández qui de més gran va jugar amb l’Osasuna i l’Espanyol.

Precisament aquesta història és sobre l’escola La Salle, la infantesa del gran Mingu Balamanya i l’aportació d’aquest col·legi al futbol de Girona.

Els germans de La Salle arriben a Girona l’any 1904 i funden l’escola al mateix lloc que encara és actualment al centre de Girona. En els terrenys annexos a l’escola fan un camp de futbol i de la mà del Germà Joaquim miranda neix “l’Estrella” l’equip de l’escola.

Els anys 1927 al 1930 destacava un jugador entre tots els que corrien pel pati, era en Mingu Balmanya, amb qui tothom volia jugar i que s’atipava de marcar gols xutant les pilotes d’esponja massissa típiques d’aquella època.

El 1952 en Mingu Balmanya, va rebre l’encàrrec de crear un equip juvenil pel Girona FC i el primer que se li va acudir va ser anar al pati de la seva antiga escola on tenia una font inesgotable de jugadors amb els que assortia tant el Girona FC, com el filial, el mític i ja desaparegut Deportiu.

L’any 1956 es va decidir fer un pas endavant i tot i continuar amb jugadors amateurs es va decidir federar l’equip, en aquells moment a les comarques gironines no hi devien haver més d’una desena d’equips federats i l’escola volia mesurar el seu talent amb la resta d’equips. Al començament l’aventura de federar-se, abanderada pel Germà Guillermo, no va tenir bons resultats i la Salle va ser apallissada 0-4 pel Deportiu, 0-8 pel Salt i 0-12 pel Girona... malgrat tot no es va defallir i en tant sols un parell de temporades ja era i encara és un digne equip juvenil.

Dedicat a tots aquells que de petits jugàveu a futbol al pati de l’escola i als qui vàreu jugar amb La Salle, els Maristes, El Bell-Lloch, el Montessori, el Bons Aires, la Penya Pageo, el Coma Cros, el Pont, el Vila Roja, el Sabat... i molt especialment a Dani Sanahuja company d’escola, jugador del Bons Aires al qui una malaltia s’endugué quan encara era massa jove.

El Rayo ens va portar sort!

La temporada 1955-56 fou històrica.

El Girona FC va ascendir de categoria passant de Tercera a Segona Divisió però el camí no fou fàcil ni tranquil, primer es va haver de superar la fase ordinària de la Lliga que donava lloc a una plaça per disputar un lligueta d’ascens. El Girona FC i el Manresa van ser els primers classificats a la fase ordinària això els va permetre jugar la lligueta per pujar a Segona Divisió, de fet hi havia quatre grups que serien els que donarien els quatre nous equips que pujarien a Segona Divisió.

Els rivals de grup per la segona fase pel Girona FC, serien: el Rayo Vallecano i l’Aranjuez (zona centre), l’Amistad i l’Arenas (aragonesos) , l’Elgoibar i el Villafranca de Oria (zona nord) i finalment els amics del Manresa. Només un equip tindria la glòria de l’ascens.

Ja des de un primer moment el Girona FC i el Rayo Vallecano es perfilaven com els aspirants més acreditats a l’ascens atès que havien desplegat un bon joc i arribaven en un bon moment de forma. Per aquest motiu els partits contra l’equip madrileny es van viure amb un ambient especial tant a Girona com a Madrid i en un clima de rivalitat màxima en el que ambdòs equips lluitaven fins el darrer alè. El primer partit es va celebrar a Girona en un terreny de joc nevat i amb un fred que pelava, el Girona es va imposar 4 a 2 en una partit èpic amb expulsions i molta duresa. El bon resultat obtingut va desfermar l’eufòria a la ciutat però encara quedava visitar l’infern de Vallecas.

En un ambient completament hostil i amb 50.000 aficionats del Rayo aplegats a Vallecas, el minut 3 el Girona ja havia encaixat un gol, nou minuts més tard el Rayo marcava el segon de penalty i el minut 31 feien el tercer, això va provocar el deliri a Vallecas amb allaus als gols, trencament de baranes i diversos contusionats però la histèria arribaria al minut 35 amb el quart gol del Rayo, els aficionats madrilenys ja es veien campions i a part havien capgirat el goal average particular, cosa importantíssima en cas d’empat a punts. A la segona part el Girona no es va arronsar i lluny del previst va atacar i fer dos gols seguits, el Rayo va acabar patint i els aficionats madrilenys enfurismats van envair el terreny de joc per agredir els jugadors del Girona FC, resultant més d’un amb cops i bonys i el pobre Curbet enretirat amb camilla.

Els aficionats gironins que seguien el partit per ràdio tot i perdre el seu equip estaven amb la moral altíssima i ja tenien fe absoluta en l’ascens, de fet circulaven per Girona posters on es veia un dels nostres amb el bitllet a Segona Divisió acomiadant un rayista cap a Tercera. Us el reprodueixo aquí:

El Girona va acabar com el millor de la lligueta i va pujar, juntament amb els campions dels altres tres grups: el Burgos, el Córdova (amb qui vam empatar fa poc) i el Levante (proper partit a Montilivi).

Les celebracions de l’ascens també foren ben arrauxades, a les 7 de la tarda una caravana de motoristes anaven fins el trencant de Caldes per esperar l’autocar del Girona (que venia com a campió després del partit amb l’Arenas de Saragossa), entraven a la ciutat on eren rebuts per aficionats amb petards, una gran traca i sardanes per acabar el fi de festa a l’Ajuntament rebuts amb honors.

Els Neurastènics, la primera penya del Girona FC.

Cal remuntar-nos a l’any 1936 per situar el naixement d’aquesta penya, els seus integrants es reunien al local que tenia el Girona FC al primer pis del Cafè Norat de la Rambla. El Cafè Norat, és el bar on l’any 1930 es funda el Girona FC consumada la desaparició de la Unión Deportiva Gerona.
El Cafè Norat estava a la Rambla de Girona on actualment hi ha el restaurant l’Arcada, probablement alguns hi hagueu anat a menjar una pizza i si no ho heu fet us ho recomano, a part que s’hi està molt bé va ser bressol del nostre club. Allà s’hi aplegaven jugadors de diversos equips de barris i aficionats que ben aviat van enfortit llaços d’amistat i que per la seva obsessió pel futbol aviat varen ser coneguts com els “Neurastènics”.

Acabada la guerra civil, els Neurastènics es trobaven que no podien continuar anant al Cafè Norat, atès que s’havia rebatejat amb el nom de Café Nacional i era el lloc de trobada dels militars.

Els Neurastènics que no tenien cap simpatia per aquelles persones es van reorganitzar i es van traslladar a l’American Bar de la mateixa Rambla també conegut com Can Montaña, no us ho puc assegurar però m’han dit que és més o menys on ara hi ha el Duran Bar, just a la capçalera de la Rambla.
Fanàtics del futbol com eren, ben aviat van començar a muntar els seus propis equips i competien en partits contractats arreu de les comarques amb el nom de Girona, Penya Montaña o directament Penya Neurastènics.

Una vegada van desfilar per la Rambla amb un fitxa de domino amb el doble set a la solapa a partir d’aquí en van fer famosos amb el nom de Penya Doble Set, suposo que recordareu que fins fa ben poc hi havia el bar Doble Set on ara estan acabant de construir la Delegació del Govern de la Generalitat a Girona. Precisament un dels grans motius d’orgull va ser el dia que jugant per primera vegada com a Penya Doble Set van aconseguir guanyar una selecció de militars, el dia de Sant Ferran de l’any 1939.

Van jugar partits “oficials” fins l’any 1943 quan per motius d’edat van deixar de poder plantar cara als rivals, el fet que no juguessin més partits oficials no va fer que paressin de jugar a futbol sinó que van començar una espècie de lligueta amb les altres penyes del Girona: la penya Royal, la penya Savoy, la penya Casino, la penya Independència, la penya Ultònia... i cada any el juny el partit de la màxima: casats contra solters de Can Montaña!

És després del tancament de Can Montaña quan la penya Doble Set fa una tasca molt valuosa pel futbol a la ciutat al dedicar-se a promocionar el futbol base.

Els Neurastènics feien la prèvia a Can Montaña i després anaven als partits a Vista Alegre, us he posat una imatge de la penya a la grada on evidentment es feien notar pel seu entusiasme i dandisme.

Personalment i de ben petit sempre he admirat la gent que va ben vestida al futbol per mi és un tema essencial.

Aprofito l’avinentesa per llançar la proposta de recuperar la tradició de jugar partidets entre les penyes i fer un petit torneig entre les penyes del Girona i després dinar o sopar plegats fent bo el que era el lema dels Neurastènics: Al futbol i a la taula al primer crit!

La "gran" jugada del pas a l'Estadi de Montilivi

En aquests moments de reformes a Montilivi, assumpció de la forma jurídica de Societat Anònima Esportiva i de balls de xifres que maregen potser sorprendrà saber que Montilivi va costar al Club uns 38 milions de pessetes, uns 230.000 euros.

Però com es va passar del Camp de Vista Alegre a Montilivi?
Com va esdevenir l’Estadi propietat de l’Ajuntament?

Fins que es va inaugurar l’Estadi de Montilivi a l’agost de 1970, el Girona F.C. havia jugat al Camp de Vista Alegre. El Camp de Vista Alegre estava i encara està ubicat en una zona molt llaminera per edificar i en aquell moment aprofitant la Revisió del Pla General, l’Ajuntament va pretendre que la qualificació que tenien aquells terrenys de zona esportiva des de 1955 desaparegués i es convertís en edificable un cop tingués el vist-i-plau de la Direcció General d’Urbanisme (Us sona la història? Pot ser un cas recent?...).

Aprofitant l’avinentesa a més d’un se li van posar els ulls com a plats i va veure la possibilitat de fer negoci, aquest va ser el cas del Sr. Josep Maria Alameda, propietari dels terrenys on hi havia el Camp de Vista Alegre. Era l’any 1967 i davant la perspectiva de la requalificació de Vista Alegre, va oferir al Girona F.C, 10 milions de pessetes (60.000 euros), a canvi que marxessin de Vista Alegre on ell aprofitaria per poder edificar si arribava l’esperada requalificació.

Com que el Girona F.C., necessitava un altre lloc per jugar el mateix Alameda, que també tenia terrenys a la zona de Montilivi, li va vendre al Girona F.C. per 2 milions de pessetes (12.000 euros) una zona per poder fer el camp, malauradament la finca no era prou grossa i el Girona va haver de comprar al Sr. Pere Esparch una finca veïna per valor de 6 milions de pessetes (36.000 euros).

Del pot que tenia el Girona F.C. de 10 milions de pessetes, només els en quedaven 2 quan ja havien comprat tots els terrenys però encara havien de fer l’Estadi i els directius del Club van demanar personalment i de forma solidària (tots responien per la totalitat del deute) 40 milions de pessetes per poder pagar la construcció de l’estadi.

Com pensaven tornar tants diners per aquella època? Doncs molt senzill, enlluernats per la requalificació imminent de Vista Alegre, van tornar a comprar a Josep Maria Alameda part dels terrenys que havien abandonat amb la intenció de fer diners un cop fossin re qualificats però la jugada especulativa no els va sortir bé, ni a Josep Maria Alameda ni als directius del Girona F.C, atès que en una primera instància només es podrien edificar la meitat del terrenys i per postres l’any 1980 el Tribunal Suprem anul·lava aquesta mitja requalificació de 1971 i tornava al Pla General de 1955, és a dir Vista Alegre serà zona esportiva i no edificable.

El resultat va ser que els directius del Girona F.C. es trobaven amb un crèdit que no podien tornar i uns terrenys que no els servien per res atès que no s’hi podia edificar, aquí va entrar en joc l’Ajuntament que després d’un període de negociacions va assumir els deutes pendents amb les Caixes a canvi dels terrenys que estaven en mans dels directius i de la municipalització de l’Estadi de Montilivi.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s’ha acabat, que cadascú en tregui les conclusions que vulgui...