dilluns, 31 d’agost de 2009

Els partits a peu dret

Durant molt i molt de temps, des de la Curta, sovint fent una Guinness, reflexiones sobre el que més ens agrada: el futbol i la seva litúrgia, una de les conclusions a que hem arribat és que el futbol modern ha mort al futbol tradicional.

Tots anyorem el futbol de lluita amb la capacitat de patiment de la lliga anglesa o escocesa. Els partits sota la pluja i amb fang fins a les pestanyes, les samarretes de cotó, brutes que mai més es podien fer netes o els crits de les aficions a les velles grades de peu dret. Un dels temes de debat que hem tingut molts cops els a la Curta és el fet del sentiment de Gol. Nosaltres ens situem de sempre al Gol Nord de Montilivi i el sentiment de Gol es porta dins. Mai serà el mateix veure un partit al Gol que a tribuna, res, és una altra cosa. Entre nosaltres el que trobem a faltar o en realitat els que ens sobra son els seients al Gol (per això som sovint drets al damunt de la segona anella de seients), trobem a faltar les antigues graderies de peu, el lloc on els aficionats més fidels es concentraven per animar el seu equip o les antigues gàbies del Gol Sud del Camp Nou, quins temps!
Quin ha estat el paper de les graderies de peu en la mort del Futbol tradicional ?
Els sentiments desfermats en els camps de futbol britànics i per extensió i/o mimetisme a d’altres bandes han estat en molts cops el detonador de la ira i la revolta de certs grups de aficionats de tots, repeteixo de tots els equips de futbol envers els altres. A què s’ha degut aquesta violència desfermada? Sembla un fet rar o fora de mida però el catalitzador de la violència han estat les graderies de peu, les famoses “Terraces”, en el sentit en que la gran quantitat de gent, amanida amb alcohol i la gran quantitat d’odi envers el rival eren la flama que encenia el camp. Milers de joves anxovats en un tros de grada molt petit, amb una idea clara que era de la de la lluita dels seus jugadors i la posterior lluita contra la policia i contra els aficionats rivals, els quals en molts casos eren situats en les mateixes grades que els locals separats en molts casos per estretes xarxes metàl·liques que eren un joguet en mans dels ebris aficionats.

El futbol que es jugava en aquells dies era diferent, sa, enèrgic, amb una força que ni ara es veu a la Premier. Les graderies de peu alhora van ser l’escenari dels pitjors incidents de la història del Futbol, llavors , és que defensem uns estadis insegurs ? No, reflexionem sobre el tema:
Els desastres de Heissel, el desastre d’Ibrox Park i sobretot el desastre de Hillsborough . Els que ja tenim una edat recordem les esgarrifoses imatges on centenars de persones varen morir esclafats pels mateixos seguidors del seu equip. Tots aquests desastres varen ser culpa de les graderies de peu degut a que l’accés indiscriminat de gent en una zona de l’estadi va provocar el desastre. L’estadi del Shefield Wednesday FC va ser el detonador del canvi. La semi final de la Copa Anglesa entre el Nottingham Forest i el Liverpool va esdevenir en el pitjor dels malsons dels seguidors del Liverpool que en un nombre superior al que podia estar al camp varen empènyer als davanters cap a una mort per asfixia segura, 93 persones varen morir. Amb tot això el que vull dir és que l’ambient no és el mateix, les sensacions no són les mateixes, però sí, la seguretat és el referent i ho hem d’acceptar. La nostàlgia persisteix, d’un temps on la passió ho era tot.

Jordi F.