dilluns, 23 de novembre de 2009

Wimbledon, més que tenis.

Els que ja tingueu una edat, com els membres de la penya, coneixereu el nom del Wimbledon FC. No va ser mai un dels equips capdavanters de la lliga Anglesa, no va ser mai un dels milionaris equips de Londres com el Chelsea o els Gunners, no va ser campió de la Lliga i mai va fer gran cosa a Europa però el Wimbledon era un equip que o es feia simpàtic o era odiat per tothom.

De fet el Wimbledon es va destacar sempre ser un equip cavernari, m’explico, va ser un equip tradicionalista , un equip que mai va deixar de jugar com un autèntic equip anglès , futbol rocós, tosc, va ser l’equip que mai va canviar , va ser el salvaguardador de la tradició britànica i l’anti futbol Europeu. Aquesta era la seva força i el seu èxit.

Durant la època dels 90 el Wimbledon es va mantenir a la Premiership , que abans es deia First Division. Els seu estil era més semblant al Rugby que no pas al futbol, però era el que el feia encantador, era el que el feia atractiu i estimat. Amb jugadors com Vinnie Jones o John Fashanu l’equip va competir amb els grans i milionaris clubs de la First i de la Premier league fins el 2000. El seu major èxit es va produir al 1988 quan a la final de la FA Cup, el Wimbledon va derrotar al tot poderós Liverpool per 1 gol a 0. Aquesta fita va marcar el clímax dels èxits del petit club de Londres, fins que al 1993/94 el club va quedar en sisena posició a la Lliga.

Eren els millors dies del jugador insígnia del Club, Vinnie Jones, possiblement el jugador més porc de tota la història del futbol mundial, amb gran carisma i amb una capacitat de provocar més accentuada que el seu talent futbolístic. De fet semblava que el Club necessitava aquest tipus de jugador , ja que un dels Crazy Gang va ser Dennis Wise, que tots recordarem pel seu pas per un mediocre Chelsea de finals del 90 i que mai es va destacar per ser un jugador amb toc de pilota, ans al contrari.
L’any 2000 el Club va ser relegat a la First Division ( 2a Divisió ) i aquí va ser l’inici de tots els maldecaps del Club, Va anar baixant categories, la gent no anava al camp i els ingressos varen deixar el Club en una situació crítica. Els dirigents del Wimbledon varen parlar amb la FA, i d’acord amb els dos organismes el va traslladar el Wimbledon 80 Km al nord de Londres, a la ciutat de Milton Keynes, una ciutat nova, creada del no res a principis dels 60 durant l’época del boom urbanístic de l’Anglaterra de post guerra.

La majoria dels Fans del Wimledon no van veure amb bons ulls la nova situació del Club i varen renegar del nou MK Dons.

Però la història no acaba. Els Fans del Club , enfadats per la marxa del club fora de Londres varen crear un nou club, un club semi-professional que deambulava per les lligues semi professionals del sud de Londres. El més important va ser que el Club tornava a tindre un lloc, un estadi i una casa. El Kingsmeadow, un camp amb capacitat per 4.500 espectadors, que a diferència dels altres equips que solien jugar en els parcs de les zones Sud de Londres, era sempre Ple. Cada partit era seguit per una mitja de 3.000 persones amb una força i una fidelitat inigualable.

El Club segueix ascendint de mica en mica, pas a pas recuperant l’estil i l’honor dels guanyadors de la FA Cup del 88.

Tot un model a seguir, no per el Club en sí per els seguidors , per els Fans que varen recussitar un Club mort i enterrat, per tornar a ser el que varen ser: Fans del Wimbledon.


Jordi F.